MONTILLA I L’ART DE ‘PUJOLEJAR’

"La porpra del poder, per si sola, no fa un líder. Episodis polítics i socials de les últimes setmanes ens ho estan demostrant"

Oriol Pujol ha millorat molt. En els últims mesos, vull dir. I a nivell comunicatiu, em vinc a referir. Ja no transmet aquella sensació que projectava quan les patilles. I atenció que no dic que la transició que ha fet del look Curro Jiménez a la barba hagi estat el vehicle de res. Ara! Sí que és un símptoma visible més d’un pack, d’un conjunt de coses, d’una presa de consciència, d’un canvi d’actitud en certa manera vital però que sobretot es deixa notar a nivell polític (que és el que aquí ens interessa).

Per entendre’ns, ras i curt, difícilment el nou OPF tornarà a dir-li a José Montilla “president, vostè pujoleja”. No ho farà ni sobreactuarà gestualment quan digui una frase alternativa. Però, sobretot, no deixarà anar aquest tipus de frases perquè ha pres més consciència de la importància de certes paraules, d’allò que signifiquen i sobre què volen dir especialment de boca de certs individus. No debades, a can Còrsega també hi ha bons spin doctors.

Perquè, quan OPF li deia a Montilla que pujoleja, això era una etzibada? No, clar, era un caramel! Que el fill de l’expresident anivellés l’actual cap de govern al convergent donava rang de certesa a una frase i a un equiparament sens dubte del tot extemporanis i allunyats de la realitat. Entre d’altres coses perquè l’art de pujolejar no és a l’abast de la majoria de polítics de present. José Montilla, per exemple, no té en absolut el tipus de lideratge de Jordi Pujol. De fet, Montilla té lideratge? Preguntem-nos-ho, i no de manera retòrica. I és que de fet, els antics romans ja van diferenciar clarament entre potestas i autorictas. Entre l’exercici de l’autoritat que acompanya un determinat càrrec (potestas) i entre la legitimitat social per liderar, amb càrrec o sense càrrec (autorictas). La porpra del poder, per si sola, no fa un líder. Episodis polítics i socials de les últimes setmanes ens ho estan demostrant.

En aquest sentit, llegia aquest dimarts Enric Juliana a propòsit de l’afer Ascó, i em sorprenia el que aquest gran analista de lectura obligada considera que ha estat una ocasió perduda. Una “oportunitat d’or” que Montilla hauria desaprofitat per “ser Pujol a lo grande” (sic). Però és clar, de pujolejar, com ara ja sap el seu propi fill, només ho podia fer Jordi Pujol. Això si parlem de posar-s’hi de veres, clar. I liderar “a lo grande” com ho feia aquell president és fruit d’un seguit d’aptituds, unes d’innates i altres d’apreheses, que no les té tothom. Com a mínim, com ha quedat clar aquests últims dies, és obvi que no les té el president Montilla. Ara! Que posseeix altres actius que l’han dut on és? Indiscutible. Per exemple, pocs com ell saben mantenir a ratlla fins l’últim moment voluntats polítiques com la d’un Carod-Rovira que sense tenir res a guanyar va sortir dimarts en roda de premsa a mirar de donar la cara pel seu president. No tothom aconsegueix aquest tipus d’adhesions incondicionals dels seus socis. I bé, que en la compareixença el senyor conseller de la vice-presidència donés provades mostres de per què ell (i en canvi sí Montilla) no repetirà com a cap de llista al Parlament, això ja és tota una altra història, per cert, amb un protagonista que en el seu dia també va pensar que podria pujolejar “a lo grande”... i ja veuen.




Comentaris

envia el comentari