FLORS PER A L’ÀNIMA

"Mas ha demostrat que malgrat les falses llegendes CiU no havia d’esmicolar-se un cop perdut el poder"

Diumenge, dia del Senyor. També de gener, i fred. En aquell cas dia 20, i del 2002. Va ser al Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron. Artur Mas va deixar dit: “La gent també vol flors per a l’ànima”. I va tancar el seu primer discurs ja com a candidat de CiU a la presidència de la Generalitat. Aquest proper diumenge, també de gener, també amb fred, en aquest cas en dia 17, Artur Mas tornarà a ser escollit candidat dels nacionalistes. I en dues setmanes, també en jornada dominical, el 31, de nou farà míting al Pavelló de la Vall d’Hebron. Roda el món i torna al Born. Però Mas en aquest cas mirarà de tancar un cercle que no el faci reposar. Ans al contrari, hi donarà el tret de sortida a una campanya que ha d’impulsar-lo per tornar a començar.

Han passat vuit anys, que en política són una eternitat i que a l’oposició acostumen a equivaler a una condemna a galeres que pocs aconsegueixen superar. Artur Mas ho ha fet. Encara hi és. I no només això, ha crescut. Com a persona és obvi que aquests vuit anys hi han deixat petja. Aquell llunyà 2002, a la Vall d’Hebron, Mas lluïa una clenxa al mig d’uns cabells ben negres i pentinats. A la cara no s’hi intuïen arrugues. Caminava recte, barbeta ben amunt i mirada desafiant. Fins a aquell moment el vent sempre li havia bufat de cara. Vuit anys després, el líder convergent, que ara sí que l’és, s’ha deixat anar uns cabells ja força grisos. La seva cara ja no és la del Ken de la Barbie. Té les espatlles carregades (entre d’altres de les punyalades que regala la cosa pública), i el seu posat respira serenor, no autosuficiència. És més ell, més humà, més presidenciable.

Aquell llunyà 2002, molts en dubtaven, i un any després els va sorprendre en guanyar les eleccions al Príncep Maragall. Però com en aquell diumenge de 2002 a la Vall d’Hebron, el 16-N del 2003 la festa no va ser completa. A la presentació com a candidat, Jordi Pujol no ho va poder evitar i va robar-li la majoria dels titulars del dia després i gairebé tots els aplaudiments entusiastes dels qui van assistir-hi. El president va deixar-se anar amb el discurs que després es coneixeria popularment com el del “tites-tites”. Artur Mas apuntava maneres però no el deixaven rematar. I el mateix va passar quan després de fer l’impossible en les eleccions del 2003 no el van deixar fer el més difícil. Esquerra va donar la presidència de la Generalitat al PSC.

Han passat vuit anys i Artur Mas ha resistit amb tots els elements en contra. Aquesta és la seva èpica. La que ara té i que ni les marquetinianes flors per a l’ànima no li donaven en 2002. Ha mantingut la pau i l’expectativa de victòria en una formació política, CiU, complexa de governar, sobretot mirant de fer equilibris des de l’oposició, al ras. Però ara arriba l’hora de la veritat. El moment de tornar a començar o d’enfilar la retirada. O caixa o faixa. També per al país, però molt especialment per a Artur Mas, que en les eleccions catalanes d’aquest 2010 s’hi juga la carrera política.

Ha demostrat que malgrat les falses llegendes CiU no havia d’esmicolar-se un cop perdut el poder. Ha deixat clar que el seu lideratge no era artificial ni flor d’estiu. Ha fet el que alguns consideraven impossible, però li queda reblar amb el més difícil. Perquè Artur Mas sap que pot guanyar, però ara a més necessita governar. Ha de rematar la feina i ha de trobar allò que en els últims anys més li ha mancat: aliats. Companys de viatge, més enllà dels molts ciutadans que el votaran. És el moment que Artur Mas demostri que pot no estar sol i que pot seguir creixent, ara també en socis polítics. Aquest és el repte definitiu de la seva campanya més decisiva: bastir ponts. Ho tindrà fàcil, en part perquè ara no té cap aliat, i també perquè una nova aritmètica parlamentària podria fer-ho possible. Però ha de voler-ho, i ha de fer que es palpi expectativa d’entesa entre catalanistes. “La gent també vol flors per a l’ànima”. Cert.




Comentaris

envia el comentari