Així les gasta Montilla

"No em pensava pas que el PSC es posés a esperar la derrota amb flegma i elegància britàniques, però tampoc que la manca d’estil, de ‘modos’, comencés a fer-se evident amb tanta anticipació"

“Els catalans hauran d'escollir un nou govern i decidir si hem d’aturar-nos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l’horitzó que ens hem traçat.”
José Montilla, president de la Generalitat


Tot i que a aquestes altures un ja està curat d’espants, l’altre dia no vaig poder reprimir un lleu calfred, i força tristesa, en contemplar com el nostre president, després d’escollir l’escenari amb criteris de màrqueting de tot a cent, es posava a fer campanya aprofitant el missatge suposadament institucional de Cap d’Any. El PSC hauria de saber que quan alguna cosa és institucional vol dir que és de tots i per a tots. O sigui, que l’obligació de Montilla era dirigir-se amb bona voluntat al conjunt dels homes i les dones del país, i de cap manera fer el que va fer: buscar vots per a ell i desqualificar la resta d’opcions polítiques. Si quan falta moltíssim per obrir-se les urnes el socialisme ja es comporta d’aquesta manera, ¿quina mena de jugades no cal témer? No em pensava pas que el PSC es posés a esperar la derrota amb flegma i elegància britàniques, però tampoc que la manca d’estil, de ‘modos’, comencés a fer-se evident amb tanta anticipació. Si ara ja les gasta així, val més que els seus adversaris es calcin, que es preparin per al que pot passar d’aquí a les eleccions.

També hi ha el contingut del que va dir. Va posar un dilema sobre la taula: o continuïtat o el desastre. Sembla que el PSC té la temptació de convertir-se en la casa gran de l’immobilisme, entre els quals, naturalment, l’espanyolisme recalcitrant. La casa gran dels que rebutgen que Catalunya pugui decidir el seu futur. Montilla afirma la voluntat d’autogovern de Catalunya, però combat per terra, mar i aire les consultes populars sobre la independència. Montilla afirma que Catalunya és una gran nació, però carrega contra l’independentisme –gràcies al qual governa- i contra el que en el seu llenguatge anomena “falses dreceres”. Montilla s’aferra, s’arrapa a l’Estatut: el mateix Montilla que sent ministre de Zapatero va llançar una bateria de 62 esmenes contra el text tres dies després de la seva aprovació al Parlament.

Continuïtat és tot el que pot oferir aquest home? Continuïtat de què? De què hem de desitjar els catalans continuïtat exactament? Encara que Montilla predica continuïtat, fa poc que el policia dolent, Zaragoza, declarava que per a ells l’ideal seria governar en solitari, sense els d’ERC ni els postcomunistes. Continuïtat o... per què no un petit canvi? Sí: nosaltres sols. Tot el poder per al PSC! Si amb 37 diputats de 135 fem pràcticament el que ens dóna la gana, ¿què no seriem capaços de fer -barrinen- amb uns quants diputats més? Malgrat acumular un poder fabulós, mai vist, i emprar-lo amb la, diguem-ne, desimboltura que l’empra, el PSC, màquina cega i insadollable, no està satisfet del tot, mai no ho estarà prou. Als socialistes que la democràcia va primer i el partit després –que n’hi ha-, tot plegat els hauria de començar a incomodar, no?




Comentaris

envia el comentari