La fi d’una actitud

"Laporta no és ni un llunàtic, ni un llumí en constant ignició: està pensant molt detingudament què fer i amb qui posar-s'hi"

Prèvia que ja em sabran ben perdonar: aquests dies el centre de Barcelona és un infern arrasat per exèrcits de compradors compulsius. Entenc que els barcelonins no són l’anècdota, així que si malgrat aquest bullir del consum no en remunta el global com ho necessita l’economia, tot plegat no farà més confirmar-me la tesi del sociòleg Zygmunt Bauman, que en el seu llibre Vida de consum escrivia fa no gaire que, en aquesta societat líquida nostra, els individus són cridats a promocionar-se a si mateixos com a mercaderies per tal d’obtenir recompenses socials. Mercaderia atrapada per mercaderia?

Ara! Si tot plegat, aquest consumir alegre, és fruit d’un canvi d’actitud, benvingut sia. Si això ha d’ajudar a reactivar l’economia, fantàstic. Ens cal. Igual com també cal un canvi d’actitud en la política catalana. Aquests dies veia un anunci dels creadors del Pare Noël, i hi pensava. És cert, cal que com a bon desig per al 2010, avui que el tanquem, ens proposem donar per finalitzada l’actitud que ens atura d’uns anys ençà.

El dia 17 de gener, Artur Mas presentarà oficialment la seva candidatura, i veurem com proposa engrescar de nou una majoria social que, aquest cop sí, el dugui a la presidència de la Generalitat. Caldrà veure si ho aconsegueix, i molt de tot plegat s’intuirà aquest proper dia 17. Hi haurà proposta de canvi d’actitud? Serà la clau de volta d’allò que ens hagi d’oferir com a societat que vol “aixecar”.

I parlant d’actituds, també en l’àmbit polític, i també en 2010, comptin que Joan Laporta farà el que ha de fer. Avís per a navegants neguitosos de mena: que el 2010 pugui ser políticament l’any Laporta no traurà que també pugui ser l’any Mas. Que ningú no s’equivoqui. En tot cas, la primera premissa només descartarà que el 2010 sigui políticament l’any de la consolidació del model tripartit. Però això només vindrà de la mà d’un canvi d’actitud, de la mà de lideratges reforçats i de nous lideratges. Però sobretot arribarà si la societat fa un pensament. I val a dir que el tripartit ens ho ha posat fàcil, ara ja amb els seus propis integrants bàsicament aferrant-s’hi tant de portes endins com se’n desprenen teatralment en públic. Però això no és novetat. Per aquí no arribarà el canvi.

Per això, si passa, l’opció Laporta serà novetat. Però reitero: si acaba passant. Perquè en contra d’allò que n’han volgut vendre els seus enemics, no és ni un llunàtic, ni un llumí en constant ignició. Està pensant molt detingudament què fer i amb qui posar-s’hi, avaluant amb cura les opcions d’èxit. I entenguin que, òbviament, si es presenta amb candidatura pròpia, els càlculs en quant a èxit o fracàs no els farà en funció d’assolir o no la presidència de la Generalitat. N’hi ha que el van triar com a nino de proves d’aquells que s’estampen amb cotxes per provar airbags. Això de mili que ja té. Més cops no li podrien haver donat. Han mirat d’esclafar-lo. Però se n’ha sortit. Poc que l’establishment podia esperar que tingués tanta resistència. Com també poc que n’espera la implicació en política. I menys que en contempla l’èxit posterior, que per a Laporta seria sens dubte el facilitar un govern nacional composat per forces catalanistes amb la sobirania en el punt de mira. Però tot plegat per a què? Per aconseguir un canvi d’actitud. I això, en política catalana, a dia d’avui passa per un canvi de prioritats que rellevi els braços caiguts i la inevitabilitat de l’Espanya de Damocles que pendula sobre els nostres caps. Pot passar? Sí. Passarà? Això encara sura en el vent. Sí, on ZP situa l’amo de la Terra. Bon 2010 a tothom. Potser ens sorprèn i acaba sent L’Any...




Comentaris

envia el comentari