LLIURES I NO LLIURES

"En el personatge Garzón encara resta molt d’aquell polític que no va poder ser"

És moltes altres coses, però sobretot el jutge Baltasar Garzón és especialment un artista en el domini del tempo mediàtic. De fet això el va perdre quan en el seu moment de màxima popularitat va voler fer el salt a la política. L’error no va ser el quan, sinó amb qui va decidir fer-ho: amb un Felipe González, artista entre aquest tipus d’artistes, que el va ensarronar. Va fer-li creure que seria superministre de Justícia, per acabar nomenant-lo Delegat del Pla Anti-Droga, una humiliació en tota regla per a qui havia estat jutge estrella i fitxatge ídem de la campanya del 1993, quan va anar de número dos per Madrid amb González. No va suportar la vexació i després el PSOE va pagar-ho car, un cop ja amb Garzón retornat a la magistratura.

Ja fa molts anys d’allò. Molts ni tan sols no se’n recorden. Però paga la pena tenir-ho present. En el personatge Garzón encara resta molt d’aquell polític que no va poder ser. L’operació Pretòria, i sobretot la seva escenificació, és exactament això. Un exemple més: aquests dies de pont hi ha hagut notícia a l’estil Garzón. Després del numeret de les manilles i de les bosses d’escombraries que va exposar els imputats de primera hora a un judici mediàtic previ i ja ben bé amb resolució i sentència dictades, ara Garzón finalment deixa lliures dos dels implicats, això sí, en un dia d’impàs entre dos festius de pont. Quants ciutadans d’entre els qui el van veure emmanillat i carregant una bossa d’escombraries hauran vist ara com Macià Alavedra ha sortit al carrer en llibertat sota fiança? Pocs. En aquest sentit, forçat o no per la dificultat d’aconseguir els diners de la fiança, Lluís Prenafeta ha estat més hàbil. La seva sortida de la presó ha obtingut ressò en dia laborable, amb els informatius a ple rendiment i amb el ciutadans ja tornats de pont. Important, el domini del tempo. Sobretot del mediàtic, que és el qui marca la pauta en política.

Els socialistes Bartomeu Muñoz i Luis García (Luigi) segueixen empresonats. Per a ells, de moment, no hi ha llibertat ni sota fiança d’un milió d’euros. Els càrrecs que pesen contra ells, clar, superen amb escreix els imputats a Alavedra i Prenafeta. Però la tàctica de l’esquitx ja està feta, i ara caldrà resseguir com la judicatura, al seu ritme, tira endavant el procés. Algú ho farà en detall? Pocs. La majoria a través dels titulars que Garzón vagi dosificant via mitjans de comunicació, segons convingui empastifar a uns, als altres o a tots i més. Mentre la cosa faci prou rebombori...

I per cert, un apunt. Els periodistes tirem poc d’hemeroteca. Tot plegat va massa ràpid, massa accelerat. Però el cas és que la premsa com a notària de l’actualitat aporta eines interessants per a la reflexió, si hi parem compte, clar. Per exemple, aquest enllaç que aquí els deixo. És de fa tot just deu anys, del 1999. És de La Vanguardia (Vivir en Barcelona). Títol: “CiU y PP piden explicaciones a Clos por las contratas de obras públicas a AGT”. Subtítol: “El ex diputado García Sanz se defendió ayer de las acusaciones de estafa y no descarta acciones judiciales contra sus acreedores”. Aquest García Sanz és en Luigi. Fa deu anys que s’arrosseguen sospites sobre el cas. I ara ha esclatat tot. Bé... tot? Els qui queden en presó i qui els hi té ens ho diran. Notícies com aquesta del 1999 ens apunten que potser Garzón està dosificant la funció en diferents actes. Acabarà en un crescendo?




Comentaris

envia el comentari