De xoriços

"Certs personatges com Loquillo o Hleb no admeten les seves limitacions i necessiten fer-se les víctimes per autojustificar-se"

Tants de grups al Facebook que hi ha, i encara ningú no s’ha animat a muntar un que digui més o menys així?: “Jo mai no m’he baixat d’Internet (ni tinc intenció de fer-ho) una cançó o disc de Loquillo (ja sigui amb els Trogloditas o ell tot sol cantant)”. Ja triguen. De fet és curiós que l’última vegada que servidor va escoltar una cançó del rockabilly clotenc fos en 2006 quan va haver de sortir al pas i desvincular-se de la versió que Ciutadans-Partido de la Ciudadania va fer del seu Ritmo del Garage per guarnir-se amb himne propi. Evidentment va fer-ho en part forçat perquè el prejudici primer respecte del personatge ens hauria dit a més d’un que el cantant estaria encantat amb la iniciativa dels de can Albert Rivera. No debades, quan a Loquillo ja començaven a escoltar-lo poc més que un grup de selectes, ell va trobar-se aquella excusa tan poc elegant, tan demagoga i tan de rebequeria de nen petit que consisteix en dir que a Catalunya si no es canta en català no et menges un rosco. Sí, clar.

Aquell fer de Loquillo, quan va marxar a Madrid i després a Euskadi com sentint-se pària i incomprès per cantar en espanyol a Catalunya, va tenir una rèplica anys després, també bastant lamentable. Va ser ara fa uns mesos quan el megacrack Alexander Hleb va declarar –ja fora del Barça– que per triomfar al club blaugrana cal parlar català. Repetim: sí, clar. Vaja, que el fet que Messi, Iniesta o Ibrahimovic avui triomfin com en el seu dia ho van fer Cruyff, Romario o Ronaldinho té sobretot a veure amb les seves dots com a lingüistes candidats a accedir a la secció filològica de l’IEC, més que no pas amb el fet que són bons jugadors, no com un Hleb que a molts ens feia patir només de veure’l córrer per la banda tot escalfant. En definitiva, excuses de mal pagador. A això ens tenen acostumats certs personatges que no admeten les seves pròpies limitacions i que necessiten fer-se les víctimes per autojustificar-se. Un que no ven discos bàsicament perquè el seu millor moment fa temps que va passar. Un altre que no tinc consciència de quan va viure “el seu millor moment” com a futbolista.

Pensava en tot plegat fa un parell de dies quan Loquillo va posar-se al capdavant de les reivindicacions de certs “artistes” contra allò que els senyors de la SGAE anomenen “pirateria” i altres simplement segle XXI. Va dir Loquillo: “Ja estic fart que ens tractin com uns xoriços”, en defensa de la prohibició de descàrregues p2p. Ho deia perquè certament episodis com el del senyor de la SGAE que entra en una petita barberia i fa pagar un cànon a un perruquer que hi té una modesta ràdio per amanir la jornada laboral és obvi que genera anticossos. Però sobretot els provoca el gatperllebrisme patològic d’alguns. Perquè una cosa és discutir si cal asseure’s i parlar de les descàrregues a Internet, i una altra de molt diferent és parapetar-se en l’excusa del p2p o altres per justificar certs fracassos, certs immobilismes i certs ressentiments mal metabolitzats.




Comentaris

envia el comentari