REPUGNÀNCIA

"L'actitud militant i 'hooligan' pro-PSOE de Sopena és un dels mals dels nostres dies"

Anava a dir "la manipulació feta art". Però no. Millor. La manipulació feta carn. Més prosaic. L’art és tota una altra cosa. Recorden aquella imatge del Mundial del 86, quan en la repetició del gol d’Emilio Butragueño en l’Espanya-Dinamarca van poder veure’s en pantalla les sigles PSOE? Diuen que llavors Enric Sopena era director General d’Informatius de TVE. La TVE del PSOE amb majoria absoluta. I el cas és que d’errades, i més de tècniques, n’hi poden haver un munt cada dia, a totes les televisions, i pot passar-li a tothom. Però l’ombra de sospita sobre les intencions de Sopena va existir en el seu moment i mai no ha deixat de ser-hi. Per què? Per la seva actitud militant i hooligan pro-PSOE. És un dels mals dels nostres dies. L’endogàmia i la identificació excessiva entre periodistes i polítics.

Algun dissabte, veient el programa La Noria, hi he pensat. Divideixen la taula de debat polític en dos, com les dues Espanyes que sempre ens han volgut vendre que es contraposen però que després a l’hora de la veritat acaben coincidint en allò que els importa de veritat. Normalment acostumen a coincidir en la seva crítica implacable a tot nacionalisme que no sigui el seu, l’espanyol, i es van intercanviant el fuet per fustigar segons a quina de les dues faccions li sigui útil o no en aquell moment el partit “nacionalista perifèric” de torn.

Però el drama és que aquella taula moderada per Jordi González compta amb polítics sense que així els titllin oficialment. I això és trampa. És manipulació on participen com a voluntaris periodistes convertits en propagandistes. Mai en una banda de la taula he escoltat crítiques substancials al PP. Mai en l’altra he captat el contrari respecte del PSOE. Fins i tot hi detecto un hooliganisme que els polítics, segons com, són molt curosos de manifestar en públic, si bé és cert que aquest no és el cas de totes ses senyories. Vegis l’exemple de Joan Ferran.

Aquest diputat del PSC, quan hi tractes personalment, és tot finezza, bones paraules i fins i tot té com un parlar capellanesc que convida a la conversa en veu baixa. Però no sabem exactament què li passa pel cap quan es posa davant d’un teclat per escriure al seu blog, que es deixa anar. Ja ho fa en viu i en directe quan li’n donen la consigna, però via online acostuma a destapar-se més. Aquesta setmana, Ferran i Sopena han tornat a coincidir. En el fons, en la forma i en la manipulació. Tots dos contra l’enemic comú: contra el sobiranisme catalanista que els ataca el fetge. Evidentment no estic parlant del nacionalisme de Joan Puigcercós, a qui curiosament tots dos fa molt que no critiquen amb ganes. D'un temps ençà Joan Laporta és el seu particular Anticrist. D’ell, Sopena ha arribat a dir que li produeix “repugnància”. I el cas és que a més de faltar en quant a formes, falta a la veritat. Manipula. Ho fa, per posar només un exemple, quan diu que Laporta el repugna per “donar suport a dos presumptes delinqüents i a amics de vostè, Macià Alavedra i Lluis Prenafeta, coreligionaris (?) seus, no tant en termes de sigles o de partit, com des d'una perspectiva més global o ideològica”. I llavors posa en boca de Laporta allò que aquest no va dir mai. Perquè el president del FC Barcelona no va dir en la seva intervenció a la Fundació Catalunya Oberta que la detenció de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta fos un atac contra Catalunya. Va criticar les formes, simplement comparant-les amb les que han existit abans amb d’altres (en aquest cas espanyols). Laporta va veure en la ciutadania catalana de Prenafeta, Alavedra i (per cert, no se n’oblidi, senyor Sopena del seu correligionari) Bartomeu Muñoz una motivació en l’escenificació vexatòria del pas dels detinguts per l’Audiència de Madrid.

Manipula les frases, n’obvia les parts que no són útils per al seu exercici de propagació i, en definitiva, bàsicament posa al descobert la naturalesa de les seves fòbies, que no responen a res d’especialment racional, i que en canvi sí que ho fan per la via de les vísceres, que és allò que l’uneix als Ferran o als Miguel Ángel Rodríguez, per exemple. Laporta els produeix repugnància a tots per igual. No és casual. No és una qüestió personal. És estructural. D’estructura mental i ideològica. Allò que defensa Laporta és la causa real de la repugnància dels Sopena. I això, sumat a la repercussió mediàtica del president blaugrana, els ataca els nervis de forma irreprimible. Quan els venen basques, és això que les provoca. Certes idees i la possiblitat real que puguin quallar políticament i socialment.




Comentaris

envia el comentari