La lliçó

"D'aquest episodi, de moment tan indignant, el que en trec és una lliçó. Professional però sobretot personal. La responsabilitat. Abans la considerava important. Ara ja he entès que és un deure"

Aquests estant sent uns dies d'angoixa, de tristesa i d'indignació. Que un personatge sinistre hagi empresonat un amic teu amb "arguments" tan vagues -especulacions i trampes- és francament desagradable. Veure la reacció de la gent primer t'exaspera, i després, quan ja estàs cansada d'emprenyar-te, et sents esgotada. I a la boca t'hi queda un gust agre. Els mitjans, els lectors, els amics, tothom en contra amb comentaris que tu consideres frívols, injustos. "Renoi, esteu rebent per tot arreu, em deia l'altra dia una amiga que ens recolza". Als qui estem defensant que Prenafeta i Alavedra no haurien de ser a la presó perquè l'acta de Garzón es nega a ella mateixa, ens estan dient de tot. Però no són els cops el que més em dolen sinó la impotència de veure com costa canviar els prejudicis de la gent. Suposo que s'ha de tenir una mà esquerra que jo, tan vehement com sóc, no tinc.

Sobre aquest cas ho he llegit i ho he vist pràcticament tot. Em podrien fer qualsevol pregunta al respecte i la sabria contestar. No només sobre la informació pròpiament dita sinó també sobre com l'han tractada cada un dels mitjans i sobre què en pensa la gent. M'he estat preguntant què en pensaria jo si, no havent tingut cap lligam personal amb un dels acusats, no m'hagués informat del cas amb tant d'interès. Hagués escrit un article ple de prejudicis copiats? Hagués fet comentaris injustos mentre feia una cerveseta amb els amics? M'haguessin fet gràcia les bromes que s'han fet a la tele? M'hagués donat morbo veure una vegada i una altra homes importants emmanillats? Hagués dit que no em donava morbo? Hagués pensat que ja els està bé tot el que els està passant sense ni tan sols dignar-me a llegir l'acta del jutge? Voldria pensar que no, però tampoc m'atreveixo a assegurar-ho. És tan fàcil, sempre, deixar-se endur pel corrent! El dubte em preocupa moltíssim. Avui, a l'hora d'escollir el tema per aquest article, m'ha fet por escriure sobre qualsevol dels que he pensat. Perquè potser no n'estic prou informada, perquè potser seré injusta, perquè potser serè el titella d'algun demagog.

Quan passo un mal tràngol sempre m'entossudeixo a treure'n alguna cosa de profit. No dic un profit que compensi del tot la desgràcia -fer això no sempre és possible-, però com a mínim un que la faci útil en algun sentit. No hi ha cap desamor, per exemple, que no m'hagi acabat servint d'alguna cosa. És orgull. Em nego a acceptar que una situació em pugui vèncer del tot. D'aquest episodi, de moment tan indignant, el que en trec és una lliçó. Professional però sobretot personal. La responsabilitat. Abans la considerava important. Ara ja he entès que és un deure.




Comentaris

envia el comentari