Tim Robbins i el virus

"¿Per què entre els actors i gent del cinema tenen tant d’èxit les idees pseudocomunistes més superficials?"

“Vivim en una societat controlada per les grans multinacionals”
Tim Robbins, actor i director de teatre

Al Poliorama s’ha representat molt recentment una adaptació de ‘1984’, d’Orwell, dirigida per Tim Robbins. Barcelona és una ciutat que, crec, l’actor sol visitar de forma sovintejada. Fa un temps, per exemple, el vaig trobar passejant per Ciutat Vella amb la seva amiga Isabel Coixet. No sabria dir si és un bon director teatral. Com a actor em sembla normal, ni dolent ni molt bo, clar que no sóc crític de cine ni m’hi he fixat gaire en com ho fa. Però aquest no és el cas. El cas és que, en comptes de parlar de cinema i teatre, Robbins s’ha dedicat darrerament a proclamar les seves al•lucinants creences polítiques, i tothom se l’escolta i li fa cas, com si per dir-se Tim Robbins el seus sermons presentessin més consistència que el que pugui reflexionar la meva nebodeta. A Robbins alguns pàmfils l’elogien un i altre cop tot destacant que és una persona “compromesa”. Sí, segur. El problema no és el compromís. El problema és amb quines idees i quins projectes polític un es compromet. Com se sap, tot hagués anat infinitament millor per a la humanitat si segons qui no ho hagués estat una persona compromesa...

Per a Robbins, el món és un lloc terrible, sense llibertat i dominat per perverses multinacionals que, al seu torn, ens “venen” la guerra a través dels mitjans de comunicació al seu servei. Les empreses multinacionals es beneficien de la guerra i la por, multiplicant els seus beneficis, i així, suposem, fins a l’infinit. L’actor i director californià creu que el món s’assembla al que George Orwell va descriure a ‘1984’. I està convençut que cal una revolució. Això començaria per no mirar la televisió -ell només mira els mitjans “en els que es pot confiar” (!)- i escoltar música en directe (aquest aspecte de la revolució deu estar reservada a la gent amb calers, com ell). Sobre el que vindria després, confessava a l’Avui: “No en puc parlar en públic”. Stalin, Mao o el matrimoni Ceaucescu –als quals no l’he sentit criticar- tampoc no en parlaven de segons què en públic....

Preguntes finals. ¿Per què entre els actors i gent del cinema tenen tant d’èxit les idees pseudocomunistes més superficials? És un fenomen espectacular, cridaner, i realment global, que afecta des de Sean Penn a Javier Bardem passant per Vicky Peña, per citar casos diferents. És una qüestió relacionada amb la particular emotivitat que exigeix la seva feina? O és una qüestió de manca de lectures? O té a veure realment amb alguna mena de virus misteriós i resistent absolutament a tot?




Comentaris

envia el comentari