VOLEM UN SMS DE PUIGCERCÓS

"L'sms de Saura és metàfora d’una fórmula tripartida que ni tan sols els seus propis components acaben de creure’s del tot"

Message in a bottle, cantava Sting en la mítica cançó dels The Police. Va sonar per primera vegada l’any 1979. I d’ençà d’allò ha plogut molt. Molts anys. Gairebé tants com primaveres té servidor. De fet, el salt tecnològic dels últims temps ens hi allunya fins al punt que els missatges en ampolla ja són com fòssils que sonen a Plistocè. Vivim en plena era tecnològica i els mòbils junt amb Internet triomfen en una generació que s’estén de forma transversal fins a edats poc novelles com la del conseller Joan Saura. Sona a oxímoron però fet i fet és un triomf que ell també torturi la gramàtica amb els seus sms. I és que ara sabem que, com si d’un adolescent es tractés, s’hi abraona tot despullant-se, mostrant-s’hi tal com és, tal com pensa. És cosa de la desinhibició que aporta el món virtual.

La captura fotogràfica d’uns sms creuats entre ell i el seu company de files Jaume Bosch durant la intervenció de José Montilla en el discurs d’obertura del Debat de Política General és impagable per com és de metafòric. I és que en cert sentit és metàfora d’una fórmula tripartida que ni tan sols els seus propis components acaben de creure’s del tot. No debades, Saura parla via sms del “tostón” de la intervenció del seu líder al Govern, i Bosch diu que el discurs de Montilla és “poc sensible amb la gent amb dificultats”. És a dir, de la mà dels teòricament més entusiastes del tripartit, un innocent sms ens mostra el poc entusiasme que senten pel seu líder, i ens diu com de poc creuen en les polítiques socials que impulsa el seu propi Executiu, quan teòricament aquestes eren el gran objectiu de la fórmula de “govern d’esquerres”.

L’sms de Saura i Bosch reflectia això, igual com posava negre sobre blanc la hipocresia –o si ho volen, el doble discurs– que els aficionats a fustigar l’exercici de la política fan servir sovint per caricaturitzar els professionals de la cosa pública. La veritat de l’sms de Saura té la virtut de despullar-lo de la mentida feta consigna que acostumen a repetir a cop d’argumentari la majoria de polítics davant les càmeres.

El capítol, en definitiva, té certes virtuts. Les apuntades no estan gens malament pel que tenen de reveladores des d’un punt de vista polític. Però més enllà d’això, caldrà seguir el paper dels sms com a element catàrtic per a polítics i altres personatges públics. Ahir mateix, de fet, el president del FC Barcelona també va apuntar-hi. En una aula magna i passadissos adjacents plens de gom a gom a la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL), Joan Laporta es va deixar anar en el torn de preguntes. Els futurs comunicadors van mossegar –com ha de ser–, però quan interrogaven no s’hi intuïa la malícia que amb els anys els acabarà inoculant la política de grup mediàtic. El president blaugrana, doncs, va sincerar-se i per provar el setge que pateix per terra, mar i aire va citar uns sms que li arriben setmanalment amenaçant d’esquarterar-lo a trossos. Tan dramàtic, tan fort i en definitiva tan real que només un sms pot provar-ho. Curiós. Avui dia, aquesta és la via que molts tenen per dir coses que viva voce no poden expressar.

Pensava en Saura, pensava en Bosch, pensava en Laporta. Pensava en tots ells i en els seus sms i em venia al cap la imatge de Joan Puigcercós havent de fer “d’oposició però no” al Parlament. Sending out at an s.o.s., tancava la cançó de l’Sting. El d’Esquerra no ho pot pas xisclar, però bé que ens podria enviar un sms. Vés que no l’hagi escrit ja.




Comentaris

envia el comentari