El tripartit i les llistes negres

"Quan algun dirigent del tripartit, com Montilla o Carod, es declara liberal n’hi ha per pixar-se de riure"

“Presidència analizó la afinidad de columnistas al tripartito”
Titular de ‘El Mundo’.


Vostè i jo, i també tots els que no llegiran aquest article, hem pagat, barrejat en el femer d’informes inútils, estrafolaris o directament delirants encarregats pel tripartit, un dossier en què s’analitza la posició política i ideològica de diferents articulistes del país. La Generalitat va pagar trinco-trinco la suma de 27.028 euros per aquest document, el qual continua custodiat pels socialistes, que de forma impresentable i autoinculpadora es neguen a facilitar-lo a ningú.

Que algú encarregui un informe per saber què diuen els opinadors té un component ridícul: ¿que no saben llegir que els cal algú que els expliqui els punts de vista de gent que s’expressa de forma pública?
Però aquestes no són les qüestions més preocupants. Ni tampoc ho és, encara que ens diu molt de govern i del seu gruix democràtic -quan algun dirigent del tripartit, com Montilla o Carod, es declara liberal n’hi ha per pixar-se de riure o, potser, posar-se a plorar- que ja sigui el segon dossier governamental oficial sobre periodistes (recordem el famós ‘cas Sellarès’) que es descobreix. El pitjor de tot és que aquests informes –veritables llistes negres- no es fan perquè sí o per passar l’estona. No. Es fan per prendre decisions, per actuar en conseqüència. Aquestes llistes negres –que no són exclusiva del govern, ja que també els partits hi estan aficionats- donen peu a mesures concretes encaminades a marginar i silenciar els desafectes al tripartit. A atemptar, en definitiva, contra la llibertat d’expressió, base de la democràcia. Algú que no pensa arremetre contra els opinadors i periodistes no es planteja, en principi, fer fitxes pseudopolicials sobre ells, oi?
Des de la seva posada en marxa el 2003, el tripartit no ha parat de pressionar els mitjans de comunicació públics i privats –recordin l’escàndol protagonitzat per Bolaño- perquè la veu d’alguns fos silenciada, perquè determinats opinadors i periodistes fossin apartats de tertúlies i programes, perquè se’ls reduís els seus espais a la premsa escrita, etcètera. Un dels casos més cridaners va ser el d’Antoni Bassas, però constitueix només la punta d’un paorós iceberg. Algú, algun dia, hauria d’escriure la història de la censura, la propaganda i la manipulació d’aquests últims anys. Em brindo a explicar-li un grapat d’històries que fan venir esgarrifances.




Comentaris

envia el comentari