LES ULLERES DE MONTILLA

"La imatge de les ulleres eternament trencades de Montilla em va semblar una bona metàfora. Imatge gràfica d'un país aturat, lent, conformat"

Demà passat dissabte, en dos dies i si a l'òptica no fan pont, el president José Montilla hauria de tenir les ulleres arreglades. I és que segons vam saber ara fa vuit dies a través d'un espiell dels de can Godó, el MHP va trencar el vidre de les seves ulleres quan l'estava repassant amb un clínex. En conèixer la nova, primer de tot em va sorprendre l'energia presidencial. Perquè certa força latent vostès com jo saben que hi és. S'hi intueix volcà. Latent, adormit sota capes i capes de magma de tranquil•litat aparent. Però és obvi que Montilla no seria on és si no fos per aquest bullir de sang que tan bé evita de mostrar en públic. La trencadissa del vidre, doncs, no em va sorprendre del tot. La ullera no va caure, sinó que la va trencar ell. Però la cosa entra dins del que és plausible d'acceptar.

Ara! Tres col•legues periodistes, totes elles amb un ampli coneixement del Pati dels Tarongers i rodalies, així com de tot allò que s'hi cou, en trobar-se amb Montilla i les seves ulleres de recanvi a la sala de Premsa de Govern no van poder evitar la pregunta: Què feia ara amb aquelles ulleres que lluïa Montilla en el mític cartell del Si guanya Zapatero, guanya Catalunya? La resposta del president no va ser una apel•lació a la nostàlgia potser d'aquells temps en què fins i tot ell creia en aquell eslògan de sarcàstic i feridor record. L'explicació va ser molt més prosaica: a l'òptica li havien dit que trigarien deu dies en tenir les ulleres arreglades, i va agafar de recanvi provisional les que tenia més a mà.

Preguntes que em van assaltar en conèixer aquesta explicació: Les va trepitjar i per tant tocava refer-les totes de nou? El president té astigmatisme, miopia i hipermetropia tot junt, i per tant li han de fer un vidre especial elaborat exprés a Houston, Texas, on la tecnologia punta de la NASA? La frase i l'explicació de Montilla davant les periodistes perplexes eren buscades per quedar ben del poble i per al poble...? En cap cas les possibles respostes em satisfeien del tot. Principalment perquè són moltes les òptiques que tenen servei d'elaboració de vidre i muntura en menys de 24 hores, i perquè les que no van tant per feina a dia d'avui difícilment triguen deu dies en arreglar aquest tipus de giny, i això sense necessitat de pagar cap milionada, per a tot parroquià d'arreu. Per últim, no cal oblidar que aquests complements, als polítics d'alta responsabilitat els els recomanen i posen a disposar assessors ben diligents i sol•lícits.

Però possibles explicacions a banda, la imatge de les ulleres eternament trencades de Montilla em va semblar una bona metàfora. Imatge gràfica d'un país aturat, lent, conformat, que va perdent el tren de la modernitat, de la mirada desperta i enginyosa que anys enrere ens feia fer de les pedres pans, i que ens ajudava a superar amb una capacitat sorprenent els molts i complicats obstacles que tradicionalment se'ns han posat al davant. Pensava en això quan era de festa major a Sant Sadurní d'Anoia. Allà La Festa de la Fil•loxera tanca la combinació de ball i foc quan surten a escena els gegantets dels coneguts com a Set Savis de Grècia. Ells, catalans del segle XIX, van aconseguir tancar el desastre que destrossava la vinya de l'indret, arrencant-ne els ceps malmesos i substituint-los per uns d'americans immunes a l'atac dels insectes. Tenien un problema i el van resoldre sense estar-se de res, anant per feina. Que calia de creuar l'Atlàntic? Au, creuat i via. Fa poc més d'un segle, però oi que sembla a anys llum de la Catalunya d'avui?




Comentaris

envia el comentari