RÈGIM DE DESAFECTES

"Cos a terra que venen els nostres. Que venen aquells amb qui els polítics diuen que hem d’aixecar el país"

Després d’escoltar la setmana passada reiterats elogis a la figura d’un franquista reconvertit en un d’aquells estadistes-reformistes que tot apunta que ens va regalar la democràcia, no puc evitar de citar-ne un de la mateixa espècie. Pío Cabanillas, el pare, no el fill que va ser melenut portaveu d’Aznar. En temps de la UCD deixà per a la posteritat uns quants aforismes agraïts d’apuntar. Exemple: cos a terra que venen els nostres. En pocs dies he tingut aquesta desagradable sensació de forma apilonada. Massa i tot.

Entro en una tintoreria, veig el dependent com em rep amb la mirada i començo a intuir que acabaré sortint-ne amb la sensació que malgrat el que em clavarà, serà ell qui m’estarà fent un favor. Es confirma. La sensació i la clavada. Igual en un centre comercial 24 hores. Hi vaig a una hora gens agressiva –les 19h–, bàsicament perquè els quioscos ja han tancat i m’han dit que no puc deixar escapar cert article d’un diari que no he comprat de bon matí. Quan hi entro, només hi ha una dependenta. Fa com que col•loca uns ninots en una columna. Al local només hi som ella i jo. La meva operació d’obtenció de diari dura aproximadament 10 segons des que hi entro. Ella m’acaba cobrant, molt i molt desmenjada, quan la meva mirada aconsegueix finalment arrossegar-la a la caixa ben bé cinc minuts després. I la jornada triomfant acaba en una gasolinera on he d’anar finalment a la caixa a pre-pagar per posar-me carburant, minuts després d’assistir atònic a la competició silenciosa que mantenen dos suposats dependents per veure qui evita millor el contacte visual amb servidor. Van guanyar tots dos. 

Són tres anècdotes enmig d’un oceà de moments per l’estil que de ben segur tots n’hem patit. Cos a terra que venen els nostres. Que venen aquells amb qui els polítics diuen que hem d’aixecar el país. I davant d’això em ve al cap aquell concepte que van fer popular fa uns anys els reportatges de la factoria Dolors Genovès: desafectes al règim. Allò era en temps dels Ruiz-Giménez, Cabanillas Gallas i Franco Bahamonde. Ara el que tenim és més aviat un règim de desafectes. M’hi han fet reflexionar de nou la meva particular jornada mirant de consumir contra els elements en temps de crisi, així com el recent viatge d’uns amics al Japó, on han palpat en primera persona aquella voluntat de tirar del carro col•lectiu que descriu els nipons especialment des que va passar la Segona Guerra Mundial. Aquella professionalitat, aquella educació que els fa especialment sensibles a mantenir una actitud que busca el benestar de l’interlocutor. Aquella dedicació al treball, del primer a l’últim, del director general a l’última caixera. I això, evidentment ara en temps de crisi, però també quan aquesta no hi és.

Per tot plegat, de fet perquè m’hi ha animat el conjunt del que acabo d’explicar-los, crec que veuré Mapa de los sonidos de Tokio, l’última pel•lícula d’Isabel Coixet. Fa mandra, sí, però és que diuen que això, la mandra, és moda a ca nostra.




Comentaris

envia el comentari