El problema de les nostres manis

"Necessitem respostes dures, càstigs de veritat. Fa un temps Heribert Barrera escrivia un article on proposava el boicot parlamentari. S'hi podria afegir, també, el boicot fiscal. Si ells no paguen nosaltres tampoc"

Fa un temps mirava a la tele una sèrie d'humor espanyola que té una certa gràcia, i en aquest episodi que mirava resulta que un dels personatges, un quinqui adolescent, compra tot de coses amb una targeta de crèdit que li ha robat a un amic seu, un adolescent refinat i cultíssim. Quan aquest descobreix la persona que li ha buidat el compte, medita quin serà el càstig que li imposarà al seu "amic" per fer-li pagar la traïció. Després de rumiar-s'ho molt, li comunica al seu pare que la represàlia que s'ha empescat és duríssima, tan ofensiva que el seu amic mai més no gosarà ultratjar-los. Llavors, l'adolescent cultivat i el seu pare van a casa del pispa del barri per executar la condemna. Després de dir-li, rabiosos, que l'han descobert, el noi treu de la butxaca una capseta i la dóna al lladre advertint-lo que allà dins s'hi troba la seva revenja. Aquest l'obre i, tot estranyat, diu:

-Però si és buida...
-Sí, buida, buida, buida com la teva moral -respon amb un despit histriònic mentre marxa de l'escena repetint una vegada i una altra la mateixa frase.

El truà, com era d'esperar, primer es queda de pasta de moniato i després es posa a riure pels descosits, perquè naturalment, algú que és capaç de robar a un amic és immune a qualsevol retret d'immoralitat. Llavors el pare del noi educat -que no és tan idiota com el seu fill- treu de la butxaca unes claus i les dóna al brètol.

-Què són, las claus de la meva ànima? -li pregunta amb un sarcasme fabulós.

Eren les claus del seu magatzem, i li diu que haurà de fer de repartidor fins que li pagui tot el que li ha robat al seu fill. El gamberro, ara sí, fa cara de pomes agres.

Doncs bé, la capsa buida del noiet íntegre però ingenu és una metàfora esplèndida del que serà la manifestació que es vol fer per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional. I també de la contra-manifestació que demana la independència. Als espanyols se'ls hi en fotrà, que ens manifestem, sigui per una cosa o per una altra. Deuen estar tots pixant-se de riure. "Uuuuuh, que miedo", diuen a les sobretaules. Si van retallar la voluntat del Parlament de Catalunya, si van donar-nos un finançament que de moment encara és il·legal i si finalment dotze persones acaben desautoritzant un text referendat per tot un poble, si són capaços de fer tot això, com podem pensar que una manifestació els imposarà un bri de respecte? Parlem idiomes diferents, com l'adolescent quinqui i l'honrat. Els espanyols parlen el llenguatge de la mentida, el de la trampa, el de la burla, el del longuis i el de la il·legalitat. No podem respondre'ls amb manifestacions ni amb pronunciaments del Parlament. Totes dues coses ja les han ignorades abans. Diu el tripartit que si retallen l'Estatut es plantejaran un nou pacte amb Espanya. El nou pacte ja ens l'hauran tombat per segona vegada, encara en voldran una tercera? L'altre dia Artur Mas demanava a Zapatero que doni garanties que l'Estatut serà respectat, i que si finalment no és així, haurà de reformar les lleis que siguin pertinents. Com podem demanar-li res a qui ens ho vol prendre tot?

Necessitem respostes dures, càstigs de veritat. Fa un temps Heribert Barrera escrivia un article on proposava el boicot parlamentari. S'hi podria afegir, també, el boicot fiscal. Si ells no paguen nosaltres tampoc. És això el que hauríem de demanar en les nostres manifestacions, haurien d'anar adreçades als nostres representants, les proclames haurien d'exigir-los que comencin a defensar els drets de Catalunya amb mesures reals. Hi ha qui diu que, sense estat, no tenim prou força com per plantar cara de veritat a Espanya, que hem d'acatar i seguir insistint. El que passa és que això és el que hem fet sempre i mira com ens ha anat. Potser és ingenu pensar que la nostra classe política estaria disposada a confrontar-se de manera activa amb les institucions espanyoles, però més ingenu és encara fer manifestacions que llancen proclames a la Mare de Déu. La pressió civil ha de fer-se sobre els qui tenen eines per restablir la nostra dignitat, perquè si aquests segueixen reduint les seves venjances a capsetes plenes de retòrica però buides de càstigs efectius, els espanyols ens seguiran aixecant la camisa fins al dia de l'extermini total.




Comentaris

envia el comentari