MACCARTHY A LA CAÑÍ

Hi ha alguna cosa de la Catalunya del present que fa temps que cansa. Sura en l’ambient i el fa dens. És com una llosa pesada amb aspecte d’inevitable. És cosa com d’un cert discurs únic que s’imposa via pluja fina. Però la manera com el volen anar fent quallar no té res de fi. Perquè n’hi ha que es pensen que només per haver trobat la fórmula per ser gairebé sempre al poder tenen butlla per moure-s’hi com si les institucions fossin el pati de casa seva. La setmana passada en vam tenir una nova mostra de la mà del cap de premsa del ministre Celestino Corbacho, Manel Fran i Trenchs.

No es perdin aquest vídeo on el senyor Fran amenaça davant de tothom un periodista per fer la seva feina, és a dir, per fer una pregunta, a més una interpel•lació de plena actualitat com deixen clar les imatges.
Però no. El senyor Fran té clar que a casa seva –vegis a dia d’avui el ministeri de Treball, i abans la Diputació de Barcelona i abans l’Ajuntament de L’Hospitalet– la llibertat de premsa té uns límits i la domesticació de la fauna periodística passa per fer aprendre a aquests perillosos subjectes quan poden o no poden preguntar… i si no, a la calle que deia en Gil i Gil. Maccharthisme cañí?

No ens enganyem, d’aquest gènere la relació política-periodisme en va plena, tot i que òbviament no hauria de ser així. De fet, els poders polítics tenen moltes altres armes que més enllà de l’amenaça personal poden ajudar-los a parapetar-se davant l’escrutini dels mitjans. Però molts –massa sovint– hi cauen. A casa nostra, però, el PSC es va endur la palma amb el “te juro que no voy a parar hasta joderte” que Toni Bolaño, llavors cap de l’Oficina de Comunicació del president Montilla, va deixar anar ni més ni menys que al cap de Política de La Vanguardia. La imatge era clara: si s’atreveixen així amb un periodista tan poderós, què no faran amb els pobres de la infanteria amb qui interactuen en el dia a dia? El recent exemple de Manel Fran al ministeri de Treball ens ho respon força ajustadament. I malament quan un partit pot arribar a identificar-se amb l’amenaça a ulls de més d’un i de dos. Malament quan moments com els de Bolaño o Fran passen a formar part de les rutines d’uns responsables de premsa que poden arribar a creure’s que han d’imposar el seu gènere més que no pas mirar de vendre’ls. Malament quan això ho fa un partit amb tant de poder institucional, polític i mediàtic com el PSC. Primer perquè això no es fa, segon perquè és un mal vici amb tics absolutistes que arriba de la mà de gent a qui no els cal, i tercer perquè qualsevol diria que la temptació del discurs únic els atrau massa. Ni que sigui perquè hi ha qui diu que som en democràcia.




Comentaris

envia el comentari