Manel

La seva és una música endiumenjada, de mercat i fira, de fer el dinar, de tarda a la piscina, de ball a la plaça i de final de pel·lícula bonica

Concert dels Manel a l'aire lliure a un parc de Cornellà. L'emoció de veure per primer cop en directe un grup que em fa venir ganes de sortir a passejar a saltirons -a mi, que sóc escèptica, que sóc d'escoltar més aviat les velles glòries dels cassets que sonaven al cotxe dels meus pares. I ara arriben aquests quatre nois amb tarannàs compensadament desiguals i em fan veure que la música catalana també en sap, encara. Abans del concert sabia que eren molt bons i ara ja sé que tenen el matís de l'excel•lència. Va ser un espectacle tendre, divertit i intel•ligent, ple d'aquests invents que no costen diners però que són el resultat de la imaginació i del talent. Al grup hi ha com a mínim un geni, aquestes coses s’ensumen de lluny. I quines cançons més lluminoses i coloristes, gairebé fosforescents! La seva és una música endiumenjada, de mercat i fira, de fer el dinar, de tarda a la piscina, de ball a la plaça i de final de pel•lícula bonica. Són melodies que viatgen en una màquina del temps i agraden a nens, joves, pares i grans. Els Manel sonen a calidoscopi musical, picotegen d'aquí i d'allà i després col•loquen amb cura les tessel•les del mosaic. Sisa, Dylan, pop-rock britànic adaptat, cançó de bressol, acords grecs, francesos i napolitans. Són uns animals instrumentals, els saben tocar tots! És veritat que algunes de les lletres són un pèl massa estrafolàries, però utilitzen fórmules lingüístiques que tenen gràcia i no arriben mai a l'absurd; la seva dosi de fantasia no impedeix que cadascú pugui ajustar-se a mida les cançons. Mirava els espectadors mentre ells actuaven -que és una cosa que sempre m'agrada de fer- i somreien benestants i es balancejaven com barques ballant a l'uníson, sobre una aigua diferent però tots al mateix mar. Manel posa de bon humor, fa feliç. Gràcies! El cantant principal -un joglar, un contacontes nat- anava a un curs més que jo a la facultat de Periodisme. De Lasswell a l'ukelele. D’això se’n diu progressar! Me'l mirava l'altre nit i pensava que és una llàstima que pel camí se'ns escapin persones. Si ara fos amic meu li diria que ja va sent hora que substitueixin el seu myspace -en castellà- per una web com Déu mana. Més que res perquè ara encara hi ha molta gent que no ha sentit a parlar d'ells, però val més que comencin a preparar-se perquè es convertiran en uns gegants de la música catalana. Vaja, descarat. Som un país d'imbècils però no tant.




Comentaris

envia el comentari