Els homosexuals no se senten normals

"Són ells els primers que haurien de respectar els seus drets, els primers que haurien de superar el complex d'inferioritat que sens dubte encara tenen"

Dissabte va haver-hi a Barcelona una marxa per l'alliberament dels homosexuals. Enguany reivindicaven, sobretot, un canvi de valors en l'educació escolar perquè els nens puguin conèixer totes les opcions i puguin desenvolupar millor la seva sexualitat. Deixant de banda que jo trobo que a escola s'hi ha d'anar a aprendre matemàtiques i història, tampoc crec que la proposta dels manifestants ajudés a normalitzar la situació dels homosexuals. Tampoc no són útils les manifestacions, ni els concerts ni cap dels actes lúdics similars. En qualsevol afer no acaben servint mai de res. Les coses no es normalitzen a so de bombo i plateret sinó quan aquells que hi estan interessats les converteixen en normals. Per exemple -escombrant el tema cap a casa- si tu vols que Catalunya sigui un país normal procura viure com si ho fos. Doncs amb els homosexuals igual. Menys banderes i més canvis d'actitud. Al meu grup d'amics hi ha un gai, una lesbiana i una bisexual. Cap d'ells viu la seva sexualitat amb la normalitat d'un heterosexual. Amb els amics sí, però amb els familiars no. Per molt que pares, tiets i avis ho sàpiguen, els meus amics no gosen tocar-se ni fer-se petons amb les seves parelles davant d'ells. Jo entenc que els costi, entenc que no ha de ser fàcil, però ells haurien d'entendre que l'esforç normalitzador és cosa seva. Encara hi ha molta gent que -sense tenir res en contra dels homosexuals- dissimula ganyotes quan els veu fer-se un petó. El motiu és que no hi estan acostumats. Som animals de costums! Els primers cops que jo ho vaig veure també em va resultar estrany i incòmode. En canvi ara ja la trobo la cosa més normal del món. Res em grinyola, ni hi penso, ni m'hi fixo. Un cop, quan era molt petita, li vaig dir a la meva mare: "Mira, un senyor negre!". Ara cap nen català se sorprèn quan veu un negre. A l'hora de la veritat, en els petits actes quotidians que defineixen les persones, els homosexuals encara no han sortit de l'armari, encara s'amaguen i encara tenen por. Així no poden pretendre que la societat vegi l'homosexualitat com una cosa normal ni que els jovenets puguin contemplar aquesta opció amb la mateixa tranquil·litat que l'altra. Són ells els primers que haurien de respectar els seus drets, els primers que haurien de superar el complex d'inferioritat que sens dubte encara tenen. Quan ho facin, la resta vindrà sol. Les manifestacions, les "love parades", les Olimpíades homosexuals i tota la resta de mandangues anònimes, només serveixen per lligar.




Comentaris

envia el comentari