MARXO (1)

"Cal arriscar i cal emprendre nous reptes sempre que se’ns posin a tir. És el cas. Ara toca una nova aposta"

Tot va començar un cap de setmana d’eleccions i ara acaba, de nou, a tocar d’una cita amb les urnes. El món electoral em persegueix. Arriben les eleccions, la majoria tria a les urnes i jo, a més, ho faig amb les coses de menjar.

I és que, després de ben bé un any i mig al capdavant de can Singular, marxo. Ho faig amb alegria tot i que potser amb poca consciència, perquè el projecte segueix essent del tot engrescador. No es pensin que no m'ha costat decidir-me, igual com ara m'està costant escriure aquest text de comiat amb vostès, el gran regal que m'ha donat l'aventura Singular. Però passa que un nou repte ha trucat a la porta i servidor ha reaccionat a la homínid, una manera de fer que el mestre de periodistes Carles Soldevila ja clavava el segle passat quan escrivia que “l’animal amb prou feines preveu; l’home preveu bastant més que l’animal, però de totes formes ha de consentir que una part de les seves accions es desenvolupin impulsivament, amb una assossegadíssima inconsciència”. És el meu cas... Només en part, crec. Sigui com sigui, estic convençut de la decisió presa. Miro optimista el que està per venir i em sento sobretot agraït, molt especialment amb vostès, pacients lectors.

Això del periodisme ja té aquestes coses. Ho han deixat dit: la vida és mòbil. Avui ets aquí, demà ets allà. I d'això no se n'escapen ni projectes com el del Singular, que per a servidor ha estat professionalment La Prioritat dels últims temps. Però ara se’m presenta un nou repte a l’horitzó, i toca triar. És en aquest sentit que he decidit deixar de dirigir aquest diari. No ha estat fàcil, però què no és aquesta vida sinó tria? Cal fer-ho, cal arriscar i cal emprendre nous reptes sempre que se’ns posin a tir. És el cas. Ara toca una nova aposta.

En poc més d’un any, hem fet que aquest diari passés a existir també els caps de setmana amb un planter jove, descarat i d’alta qualitat. Hem fet que s’incorporessin al projecte nous noms de referència com Francesc-Marc Álvaro, Marçal Sintes, Ferran Sáez o Vicent Sanchis. Hem redissenyat el diari amb mentalitat 2.0, integrant els continguts a les xarxes socials i obrint-lo al món dels blogs, entre d’altres iniciatives amb la incorporació del portal Poliblocs a la nostra estructura. El nombre d’entrades ha pujat. Les trucades de queixa per part de polítics, també. I això són bons senyals.

No els cansaré. No calen més detalls. Vostès, que són el gran triomf d’aquest projecte, els coneixen bé. Han estat moltes les coses que he tingut l’honor d’engegar i de tirar endavant amb les Maries, el Xavi, el Tià i el Toni, un planter joveníssim i de luxe que m’ha ajudat a entendre la magnitud d’una frase, “els catalans de les pedres en fem pans”, que adquireix especial sentit quan parlem d’uns mitjans digitals que a casa nostra es fan sobretot gràcies a la professionalitat, a la il•lusió i a la molta feina que hi posen professionals del periodisme amb qui m’agradarà tornar-m’hi a trobar en noves aventures.

Marxo, però no del tot. Així ho hem acordat amb uns editors –ells de Venus, nosaltres de Mart– als qui sempre caldrà agrair la confiança i que m’han proposat continuar com a col•laborador d’aquesta santa casa. I evidentment que servidor no s’hi resistirà gens. Això, però, com tot el que vindrà a partir de dilluns, serà decisió d’un nou director a qui desitjo molt d’encert i un entusiasme infinit que mai el guarnirà prou.

Ja demà tancarem etapa del tot, parlant del país, que és el que de veritat interessa... Sobretot a vostès, amics lectors, còmplices fidels i inconeguts a l'altra banda de la pantalla. Gràcies!




Comentaris

envia el comentari