Monterols a l'horabaixa

"Davant meu, la ciutat apareix muda, llunyana i borrosa. L'última llum li pentina els cabells abans d'anar a dormir, com si el sol assegués el seu cul a sobre les taulades per fumar-se l'última cigarreta del dia"

Com una protuberància que li comença a preparar el terreny al Tibidabo, s'eleva el parc Monterols en ple carrer de Muntaner, tot just davant de la Plaça Adrià. Quan puges les llargues escales d'asfalt no t'esperes aquesta torratxa natural que et deixa veure Barcelona com si et posessis de puntetes davant de la seva barana. És el parc que més m'agrada de la ciutat i tinc la sort de viure-hi molt a prop. Quan més agradable em resulta és sens dubte a última hora de la tarda. El sol que es pon l'enfoca des del darrere i la llum hi entra flonja i dúctil, recorrent el seu cos frondós i laberíntic, rebotant de copa en copa en un joc de mirallets que té un efecte pictòricament desconcertant. És un parc de passadissos entortolligats i de placetes íntimes que s'aixopluguen sota una marquesina boscosa. Jo hi tinc un banc predilecte. M'hi assec i escric a la meva llibreta de butxaca. A aquesta hora sembla que els arbres vespertins ja estiguin cansats d'haver estat tot el dia aguantant les seves branques, i ara les deixen somortes com si fossin mans de senyoreta que reposen cansades sobre un coixí d'aire. Davant meu, la ciutat apareix muda, llunyana i borrosa. L'última llum li pentina els cabells abans d'anar a dormir, com si el sol assegués el seu cul a sobre les taulades per fumar-se l'última cigarreta del dia. De lluny sento un horitzó de gossos que han tret a passejar els seus amos, xisclets esverats de nens que juguen amb pals que són espases i les tamborinades fugaces dels corredors de footing, un-dos-un-dos-un-dos. Els vellets també s'hi passegen i de vegades es creuen amb algun executiu que ja s'ha afluixat la corbata i que per fi ha desconnectat el mòbil. Sovint m'arriba un torterol de fum espès d'algun adolescent que fa aquestes coses que no s'han de fer i que són en canvi tan simpàtiques. Sort que no hi ha mai cap policia fent ronda, perquè en aquest parc la pau s'aguanta per ella mateixa. I jo escric a la meva llibreta de butxaca. Escric que m'agrada molt venir al parc perquè la vida s'atura i no passa. Perquè jo no li acabo d'enganxar el ritme, i aquí sembla que tot funcioni d'esma, com totes les coses veritablement boniques. En un seient de pedra que queda enfonsat en un mur, una parella d'enamorats enrosquen les seves ànimes amb un petó discret i tendre com el badall de l'horabaixa, que tanca els ulls i calla.




Comentaris

envia el comentari