Els federalistes catalans

"Quan va arribar Zapatero, amb la seva cara de bonàs i les seves paraules afables, encara vaig poder entendre el revulsiu federalista. Però ara, que ja sabem que només era un llop amb la poteta pintada de blanc, creure en aquesta Espanya és com seure a esperar l'arribada d'un messies"

A mi això del federalisme em fa molt gràcia. Volen una Espanya plural, diuen els federalistes catalans tipus PSC tipus Unió tipus ICV. Fantàstic, jo vull un àtic al Passeig de Gràcia. Vull dir que em sembla una voluntat respectable, la seva, però això que fan és demanar la lluna en un cove. Jo entenc que hi hagi gent que se senti espanyola i catalana -i no parlo de persones com Montilla que són només espanyoles-, no és el meu cas però ho entenc, i per tant entenc que els agradi la idea de poder arribar a viure en una Catalunya respectada dins d'Espanya. Però és que hi ha coses que no poden ser, això ens ho ensenyen les mames ja de ben menudets, i amb aquestes coses que no poden ser t'hi posis com t'hi posis, arriba un punt en què només et queda renunciar-hi, resignar-te i tirar endavant. Bé, doncs l'Espanya federal, plural i respectuosa, és una d'aquestes coses que no poden ser. Quan els polítics catalans en parlen, haurien de dir, per responsabilitat moral, què els fa pensar que poden aconseguir-ho, quin és el punt -per remot que sigui- des d'on creuen que podrien fer palanca. Que ho diguin perquè jo no veig que hi hagi cap punt, crec que el projecte d'Espanya ja està tancat, blindat, acabat. Que expliquin quin és el seu full de ruta perquè sense això l'únic que estan fent és enganyar la gent. Si et sents espanyol i català, em sap greu però hauràs de triar. O espanyol o català. Seguir insistint en el federalisme, és triar, per defecte, que les coses segueixin igual que ara, és a dir, és triar ser només espanyol. Alguns em diran que la independència també és una entelèquia. No és veritat, és difícil, però molts casos de la història recent d'Europa demostren que és possible, i a més a més, la fita depèn exclusivament de nosaltres.

Quan va arribar Zapatero, amb la seva cara de bonàs i les seves paraules afables, encara vaig poder entendre el revulsiu federalista. Però ara, que ja sabem que només era un llop amb la poteta pintada de blanc, creure en aquesta Espanya és com seure a esperar l'arribada d'un messies. I com diu el meu pare, res no és gràcies a Déu. "Jo crec en una Espanya diferent", em deia un amic l'altre dia. Em recorda a aquell despropòsit de frase de la Constitució de 1812, que deia que "los españoles deben ser justos y benéficos". Ah, doncs molt bé, que així sigui, i que el meu àtic al Passeig de Gràcia tingui parquet i pantalla de plasma. Encenguem un ciri.




Comentaris

envia el comentari