L’INDIGNÒMETRE ESPANYOL

"Per desgràcia vivim en una democràcia –l’espanyola– encara massa immadura. I nosaltres, els catalans, per norma general ens hi acomodem sense rèplica, sense prou exigència"

De la Final de Copa de dimecres, resultat a banda, m’han agradat moltes coses. Entre d’altres, el desacomplexament que les respectives aficions han mostrat després de la previsible orquestració político-mediàtica (a dreta i esquerra espanyola) criticant la xiulada. Ningú al Barça ha sortit excusant-se, i n’hem d’estar contents. No tant pel fet evident que no hi ha res a excusar, sinó sobretot perquè això a casa nostra no va sempre ben bé així. I és que d’entrada demanem perdó per tot, fins i tot per les qüestions més trivials, i també acostumem a ser d’una velocitat lumínica a l’hora d’excusar-nos per no-res a les primeres de canvi quan a Madrid es remouen contra nosaltres. Ells apliquen un doble sedàs, i el seu indignòmetre és d’una hipersensibilitat que mai apliquen en favor nostre en res del que des de Catalunya es reclama quan massa sovint es fan paleses les conseqüències de la discriminació contínua a què sotmeten el país.

Exemple clar, il•lustratiu: La Plataforma Pro-seleccions Catalanes fa un anunci on uns nen juguen a futbol i això provoca que el CAC en demani la retirada després d’una pluja d’improperis i de desqualificacions que en absolut es van escoltar en la part espanyola després que el PP emmanillés i embenés els ulls a dos nens en un anunci d’explícit contingut polític. I aquí amb això no ha passat res. Aquest és el doble sedàs que ens apliquen i que massa sovint ens apliquem nosaltres mateixos. El poder polític i econòmic espanyol ens sotmeten com a país, però encara ens hi sotmet més una mentalitat mesella, com d’esclaus, que ens apuntala amb un Estat que ni tan sols admet una simple (però dono fe que contundent i sonora) xiulada.

Deia ahir el jugador de l’Espanyol Luis García sobre la xiulada que “a mi amb l’himne se’m posa la pell de gallina, però estem en democràcia” … per desgràcia, vaig pensar que li va faltar dir. I hagués tingut raó, perquè per desgràcia vivim en una democràcia –l’espanyola– encara massa immadura. I nosaltres, els catalans, per norma general ens hi acomodem sense rèplica, sense prou exigència. La reacció post-partit no ha estat així. Una victòria més, a banda de l’esportiva del 4-1.




Comentaris

envia el comentari