GRÀCIES, ZP

"Després del debat d’ahir al Congrés –un cop més– queda clar que si algun dia la va tenir, la senzillesa ja no guarneix el líder socialista. La supèrbia, en canvi, sembla haver-lo posseït"

Diu el periodista d’El País Luis Aizpeolea en el seu llibre Ciudadano Zapatero, i amb una tendresa òbvia vers el personatge, que “la seva victòria ha estat el triomf de la senzillesa política sobre la supèrbia”. Hauria d’haver concretat que el triomf de ZP va ser més aviat el de l’escenificació d’un tarannà sense concretar però clarament diferent a l’agror d’Aznar, sumat això a unes circumstàncies extraordinàriament dramàtiques que van irrompre de forma sagnant i traumàtica en plena campanya electoral –i això no ho dic jo, sinó l’Acadèmia–. Hauria d’haver concretat això, igual com avui podria dir el senyor Aizpeolea, i qualsevol altre observador atent, que després del debat d’ahir al Congrés –un cop més– queda clar que si algun dia la va tenir, la senzillesa ja no guarneix el líder socialista. La supèrbia, en canvi, sembla haver-lo posseït.

Ha aconseguit persuadir a molts, i no cal dir que segueix fent-ho, tot i que ja veurem si durant gaire més temps. Perquè quan un és massa conscient de les seves dots persuasives, és fàcil que caigui en l’autocomplaença, en la confiança excessiva i en l’autoparòdia. I quan això passa, la supèrbia floreix i la màgia desapareix. Alguns indicadors ja apunten que aquesta màgia podria haver començat a abandonar-lo de fa temps. Igual com queda força clar que fa ja uns anyets que s’agrada, que se sap encantador de serps.

Ahir, per exemple, va arribar a dir que té el “màxim respecte a Catalunya, al contingut de l’Estatut, al desenvolupament econòmic de Catalunya”. Això diu que fa Zapatero. I es queda tan ample, com creient en allò que pronuncia, quan fins i tot els seus germans del PSC ja no s’atreveixen a dir coses d’aquestes en públic pel mal que puguin prendre. Però ahir Zapatero ho va dir contundent, com ofès amb els dards de Josep Antoni Dura i Lleida. I això no és síndrome monclovita tant com una supèrbia d’aquella que ja no contempla res ni ningú si abans no escolta un devot “gràcies, ZP”, per començar a parlar.




Comentaris

envia el comentari