BENVINGUT, IBARRETXE

"Ibarretxe va esdevenir lehendakari. I quan ho va fer, va assumir plenament el seu rol, amb totes les conseqüències. És d’agrair. No sempre passa. A casa nostra, per exemple, tot apunta que el president Montilla mai no ho farà així"

De treure’s el barret fins l’últim moment. Ahir Juan José Ibarretxe va robar-li titulars a Patxi López. És a dir, que el lehendakari sortint va treure protagonisme a l’entrant. Avui, evidentment, la foto de portada de la majoria de diaris convencionals serà sobretot per a López, però compartint protagonisme amb Ibarretxe, segur. Ahir el penebista va fer un anunci clar: “Aquí vaig començar i aquí deixo de fer política”. I ho va deixar dit en la seva darrera compareixença al Parlament d’Euskadi com a president del govern basc. Amb aquella dignitat, amb aquell posat de jonc que no s’esquerda, que no es doblega. I és que, d’entre les moltes ensenyances que deixa Ibarretxe com a llegat del seu mandat, hi destaca molt la fermesa en unes conviccions democràtiques que el van fer créixer com a polític i, amb ell, el seu país.

Ibarretxe va arribar a Ajuria Enea a mans d’un basquista light, José Antonio Ardanza, el lehendakari que feia tàndem al PNB amb el llavors indiscutiblement sobiranista d’entre els sobiranistes, Xabier Arzalluz. Ibarretxe va anar grimpant des de l’Administració amb un perfil “tècnic” i sense saber parlar euskera, un extrem que sens dubte sobtarà els qui en algun moment hagin cregut la propaganda popular i socialista a Euskadi respecte de la llengua. I el cas és que Ibarretxe va esdevenir lehendakari. I quan ho va fer, va assumir plenament el seu rol, amb totes les conseqüències. És d’agrair. No sempre passa. A casa nostra, per exemple, tot apunta que el president Montilla mai no ho farà així, “amb totes les conseqüències” que calgui assumir en defensa dels interessos de Catalunya, fins i tot si toca (que toca), plantant-se davant del PSOE. Però Ibarretxe sí ho ha fet. I per això va agafar la bandera del dret a decidir dels bascos. Alguns van dir llavors que Ibarretxe es va radicalitzar (els sona?) i els mitjans afins al PSOE i al PP (gens radicals, és clar) van començar a lloar fa uns anys Josu Jon Imaz i ara Íñigo Urkullu. I tot perquè Ibarretxe va abraçar com li tocava fer la defensa sense subterfugis de la seva nació. Ahir va dir adéu, però no del tot perquè ja fa anys que molts van dir-li benvingut al sobiranisme necessari. I d’aquí molt em temo que mai marxarà. Afortunadament.




Comentaris

envia el comentari