CATALUNYA I BARÇA AL VENT

"L’antiCatalunya sempre té en el punt de mira el Barça. I no és casualitat"

Encara hi ha qui s’entesta a discutir la representativitat del Barça respecte de Catalunya. I sorprèn perquè és obvi que el Barça no representa tot Catalunya, a l’espera que arribi una selecció nacional que ho faci, però sí que és símbol d’un sentiment transversal de catalanitat, d’afany de superació i de voluntat de seguir essent. Diuen que la situació política ja està normalitzada i que ja tenim institucions oficials que ens representen. Però no és el cas. No només, no plenament, de moment. Encara necessitem símbols de catalanitat, institucions polítiques enllà. I és obvi que això el Barça ho representa tant ara que ha deixat ko el Madrid com quan perd partits i no guanya lligues. L’antiCatalunya sempre té en el punt de mira el Barça. I no és casualitat.

El que vam viure dissabte passat reflecteix molt més que un moment de triomf esportiu. Perquè per la via dels fets es va demuntar el relat fictici, trampós i espanyolista que feia dies que surava per damunt dels caps de la majoria en un nova demostració del grandíssim poder condicionant que tenen a Madrid gràcies a una orquestració mediàtica que uneix els seus mitjans en allò que és essencial i quan els cal a tots plegat. I com no, això arriba sempre que toca enfrontar-se a un enemic comú: Catalunya, en aquest cas via Barça un cop més.

El bombardeig mediàtic feia setmanes que venia a dir que el Madrid ja estava en condicions de remuntar un Barça aclaparat pels seus múltiples fronts oberts en competicions de primer ordre. I què hi havia darrere de tot plegat? Un Madrid molt fluix però ben acompanyat d’una potent maquinària de propaganda que no és la seva, sinó la d’Espanya. La que ens condiciona mentalment de forma crònica. La que ens diu que no podem quan realment podríem i molt. La que ens rebaixa quan en el fons sabem que valem molt més del que ens diuen. La que lliga èxit i Espanya via ídols esportius que el relat oficial ens diu que són indefectiblement espanyols i per tant espanyolistes.

Per això, ara que es compleixen 50 anys de la cançó Al vent, de Raimon, els petons a la senyera que va fer el capità Carles Puyol dissabte al Bernabéu van posar-nos a més d’un la pell de gallina. Venia la remuntada, venia la golejada, venia l’èxit, arribava la demostració del que som, de com ens podem superar. La catalanitat als quatre vents. Perquè, en definitiva, va arribar un cop més la demostració d’un sentiment que si no fos perquè ens acompanya des de fa anys i panys, via Barça i per moltes altres vies, tot plegat seria com diuen a Madrid. Però el cas és que la realitat sempre els acaba desmentint.




Comentaris

envia el comentari