Cap a la independència amb corbata

"El catalanisme s’està passant en massa a l’independentisme, cansat de jugar al narcòtic estratego espanyol, perquè té ganes no només de ser al món, sinó de menjar-se’l"

L’autèntica revolució d’aquests últims anys en el món de la política catalana no ha estat ni el tripartit ni els successius intents de refundació del catalanisme federal -tots ells condemnats al fracàs etern a Espanya-; el fet essencial ha estat que l’independentisme s’hagi posat corbata.

Aquesta reflexió ve a tomb de la pel.lícula Cataluña – Espanya, un clàssic que a aquestes alçades dono per descomptat que tots els lectors d´Elsingulardigital.cat ja han anat a veure. La conclusió és que el cercle s’estreny cada dia que passa sobre els provincialistes. L’independentisme ha crescut, ha estudiat, s’ha llicenciat en econòmiques, medicina i arquitectura, s’ha doctorat, ha après idiomes i ha viatjat. Però sobretot s’ha mudat. Necessitàvem les corbates (i les lectores ja em perdonaran aquest ús metafòric). I ja les tenim.

Sentit comú. Si ens situéssim a començaments del segle XX, trobaríem també com un grup de catalans va decidir gairebé inventar-se un país, contra un Estat sencer, amb les úniques armes de la llengua, la vocació de modernitat, el cosmopolitisme, la cultura de l’esforç i la feina ben feta (o noucentisme). En aquella Espanya putrefacta i a la deriva aquests ideals eren irresistibles per a qualsevol mentalitat educada i liberal i, en un procés natural i lògic, també aleshores les corbates van aparèixer a Catalunya, al costat de les espardenyes dels pagesos i de la gorra amb visera dels botiguers, abraçant la causa del catalanisme. Metges, filòlegs, advocats, notaris, filòsofs, economistes, mestres i escriptors van adonar-se ben aviat que la construcció d’un país, del seu país, només es podia fer des d’aquell corrent ideològic que segava cadenes i aspirava a fer realitat, tants anys després, el somni de la llibertat i d’una certa manera civilitzada d’estar al món, entesa en termes europeus. Sense les elits, el catalanisme no hauria estat res; però sense el catalanisme, les elits tampoc no haurien sortit de la província on les tenien pasturant. Aquesta és la clau per entendre-ho tot.

Per això, fins ara, malauradament, l’independentisme naufragava. A pesar de tants esforços i voluntarismes, ens faltaven les elits. O les corbates, si volem dir-ho d’una altra manera. I tanmateix, ha tornat a passar. No és cap miracle, sinó el simple i natural camí dels pobles que aspiren a ser-ho. De nou un grup de catalans ha tornat a trobar-se en la cruïlla dels quatre cantons de la nostra història: uns ens porten a l´Espanya de sempre, que ha afegit al tuf a carcassa podrida l’olor a sang de la devastació econòmica; els altres, al món. I han escollit el món.

Els Carretero, López-Tena, Gabancho, Cardús, Boix, Resina, Canela, Strubell, Cots, Capdevila i desenes i desenes més, què són sinó les elits que necessitàvem? Altra vegada metges, advocats, catedràtics, professors, filòsofs, periodistes i veterinaris han decidit fer costat al poble. La diferència és que aquest cop ja no volen un país moderadament lliure. Hem après dels errors. Sentit comú de nou i és que per què seguir insistint en la via del fracàs? El catalanisme s’està passant en massa a l’independentisme, cansat de jugar al narcòtic estratego espanyol, perquè té ganes no només de ser al món, sinó de menjar-se’l. Les desercions del camp catalanista cap a l’independentista no s´aturen. No és fantàstic que tot un conseller Agustí Bassols hagi promogut l’associació Sobiranisme i Justícia? No és extraordinari l’aparició de www.elmati.cat? No són un èxit absolut iniciatives com els deu mil a Brussel•les o la recent primera xarxa social d’independentisme 2.0? No apareixen al facebook cada dia dotzenes d’iniciatives separatistes? Aquesta és la palpitació viva del poble, el bategar del temps d’avui de la nació, la corda que fa vibrar l’esperit d’una comunitat.

Ja no queden excuses, doncs. Anem cremant etapes, cada cop més ràpidament. Hi ha pressa. El catalanisme reformista queda enrere, incapaç d’entusiasmar ni a les nostres tietes àvies, que badallen només de sentir-ne parlar i tornen al seu ganxet. Per fi, ara ja hi ha independentistes a dretes i a esquerres, a les Universitats i al Metro, als Estats Units i a Suïssa, als geriàtrics i als Via Fora, als quiròfans i a les vinyes, a Bellmunt d’Urgell i a Santa Coloma de Gramanet, a les notaries i a les fàbriques. Tenim la gent i tenim els pensadors. Estem a punt. Preparats, com deia Josep Carner, per veure la bandera ben alta, ben dreta, ben sola. Que comenci la partida.




Comentaris

envia el comentari