Coses del Sant Jordi

"Tenint en compte que a mi les aglomeracions m'atabalen i que els llibres o bé me'ls deixen o bé me'ls compro de segona mà, el que més m'agrada de passejar el dia de Sant Jordi és tenir la certesa que em trobaré algú"

El dia de Sant Jordi vaig anar a dinar a casa els avis per celebrar el sant del meu pare. Viuen al carrer Muntaner, a la casa on van córrer les primeres etapes de la maratoniana criança dels seus sis fills. Després van marxar en estol a una altra casa del mateix carrer i l'antiga va passar a ser la consulta de l'avi. Des que es va retirar que hi tornen a viure, tot i que, això que hi viuen, és només un dir, perquè a l'hivern s'instal·len a Vielha i a l'estiu a Calella. La gent que està morena tot l'any fa un goig impressionant. Brillen i sembla que per força hagin de ser molt feliços. L'àvia va cuinar un salmó al forn amb un suquet de llimona i de vi blanc que tenia gust de percebe. Boníssim! En donar-li la rosa, ja l'havia notada un pèl pansida, i quan ens vam quedar soles va aprofitar per dir-me que li havia sabut greu una cosa que en el seu moment hagués hagut de fer i que no vaig fer. Sort que va acceptar de seguida les meves disculpes. Jo sóc un desastre i decebre una àvia és una cosa terrible.

Abans de dinar, asseguts a les butaques, l'avi em comenta que li ha encantat el Pla de l'Enric Vila. "Molt, molt!". Tot i així, incorporant-se i prenent de sobte un aire greu, diu que hi ha coses amb les quals discrepa, coses que ara mateix no recorda però que les té apuntades. Sempre apunta coses. Quan agafo un llibre de la seva biblioteca sempre hi té alguna targeteta escrita a màquina i enganxada a la primera pàgina. Sinòptica, explicativa, anecdòtica, referencial... Mentre em diu això i allò, de sobte veig un Periódico al sofà. Escarxofat com si hi hagués estat tota la vida. Mostro la meva sorpresa -"ala avi!"- i m'explica que s'ha canviat perquè ja es cansa, que necessita llegir titulars ràpids i fàcils. Tot i així, la imatge em grinyola. També m'explica que de tant en tant compra La Razón -"per veure què diuen"- i com que li fa vergonya, compra també un altre diari per tapar-lo i que la gent no el confongui de camí cap a casa. Definir-nos perquè no ens confonguin, hi ha una dignitat a preservar. Vaig pensar en aquest episodi quan, més tard, voltava amb el pare per la Rambla Catalunya. Va passar pel costat José Zaragoza. Sol i tan tranquil. Al matí la gent havia xiulat Rajoy, i jo no és que ho trobi correcte -tot i que cal dir que la seva visita va ser un acte horrible de cinisme-, però si el xiulen a ell també haurien de xiular Zaragoza. Igual que el meu avi també hauria de tapar el Periódico amb qualsevol altra cosa perquè els veïns del barri no el prenguin per espanyol.

Amb el pare vam començar el passeig amb il·lusió i vam acabar-lo amb sufoc. "Que bonic", anàvem dient per apujar-nos els ànims enmig d'aquella espremedora. Tenint en compte que a mi les aglomeracions m'atabalen i que els llibres o bé me'ls deixen o bé me'ls compro de segona mà, el que més m'agrada de passejar el dia de Sant Jordi és tenir la certesa que em trobaré algú. De fet, és la incògnita del qui, el que em fa gràcia. Amb la ciutat empetitida, condensada, segur que cada any hi ha gent que té trobades compromeses i fins i tot desagradables. Amants amb els seus respectius, coneguts pesats, familiars de paraula enretirada, ex-amics... La cosa té el seu morbo. També pots tenir encontres entranyables, i és bonic veure com dues persones que es creuen de sobte s'abracen amb una sinceritat eufòrica.

Quan amb el pare considerem que ja hem complert, decidim marxar, cada un per la seva banda. Com cada any, torno a casa una mica marejada -com si m'haguessin passat per la planxa, volta i volta-, com cada any sense cap llibre i com cada any apuntant el terra amb la rosa que he comprat per portar-li a la mare.




Comentaris

envia el comentari