EL VISIR VISITA ELS SÚBDITS DEL CALIFA

"Avui ens visita aquest senyor que per mirar de seguir perpetuant taifa a Andalusia ha cobrat jubilació daurada per avançat via una vicepresidència i un ministeri que ara encara lligarà més curt les autonomies –“nacionalidades y regiones”"

Avui ens visita l’antic sultà de la taifa andalusa (l’única que perdura), ara ja com a visir del califa ZP. Ve aquí, a Catalunya, que va ser carolíngia però on també en el seu dia hi camparen en segons quines zones els sarraïns. L’empremta de Carlemagne representa un tret original en relació al context peninsular i a la formació de la sobirania catalana. Però en els últims temps sembla com si ens pesés més aquella empremta sarraïna que tenia el califat de Còrdova com a referència i far que il•luminava els destins dels seus súbdits, nosaltres en part.

Avui ens visita el senyor Chaves, i aquí tot seran benaurances, reverències i somriures. Tot plegat, dedicat al president andalús que amb etiqueta PSOE ha actuat amb l’autonomia que mai aquí han tingut els socialistes catalans amb etiqueta PSC. El mateix que ha fet servir la seva condició de poder fàctic del socialisme espanyol per perpetrar fotografies anticatalanistes com la que va fer-se en motiu de la Declaración de Mérida que en el seu dia va signar junt amb José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, també socialistes i igualment sensibles al fet català. És ell el mateix que va corregir fins i tot Pedro Solbes a la baixa en les pretensions d’aquell en relació a certes veces que reflexionava en concedir-nos a tomb del nou finançament. Avui ens visita aquest senyor que per mirar de seguir perpetuant taifa a Andalusia ha cobrat jubilació daurada per avançat via una vicepresidència i un ministeri que ara encara lligarà més curt les autonomies –“nacionalidades y regiones”–, ni que sigui pel fet que el senyor visir ha de lluir.

Té raó el president Pujol quan diu que un altre enviat de ZP que ens visita per Sant Jordi hauria de ser rebut pel servei de l’actual president. Diu que d’aquest no n’hauríem d’acceptar les veces. Què no dir, doncs, d’un que fins i tot aquesta ferralla ens mirarà de discutir?




Comentaris

envia el comentari