La mateixa Esquerra

"Tant de rebombori que va haver-hi l’any passat al voltant del congrés i Esquerra segueix fent la mateixa cara, la mateixa mala cara. Quina poca vista van tenir, molts militants, votant la part oficialista només uns pocs mesos després del ridícul espantós que havia fet aquest sector a les generals"

No fa ni un any que Joan Puigcercós va guanyar les eleccions per la presidència d'Esquerra prometent que reorientaria l’estratègia del partit -una estratègia del qual ell n’havia estat directament responsable-, i ara ja podem dir del cert el que sabíem: que tot era mentida. D’aquell congrés del juny passat en va sortir el mateix partit que havia entrat, van canviar els noms de l’executiva i para de comptar. Tot ha continuat igual: la submissió al PSC, la poca influència en els temes cabdals del Govern català, la hipocresia, el catalanisme exclusivament d’himne i bandera... L’altre dia, a més, corroboració del pacte tripartit. Carod i Puigcercós, Puigcercós i Carod, tanto monta monta tanto, la cara i la creu de la mateixa moneda. L’enfrontament que sempre hi ha hagut entre ells no ha estat més que una disputa personal pel poder. Políticament són intercanviables.

Ara Carod li deixa via lliure en la candidatura per la presidència a la Generalitat. A canvi, Puigcercós admetrà carodistes a l’executiva i a les llistes electorals del 2010. Tant de rebombori que va haver-hi l’any passat al voltant del congrés i Esquerra segueix fent la mateixa cara, la mateixa mala cara. Quina poca vista van tenir, molts militants, votant la part oficialista només uns pocs mesos després del ridícul espantós que havia fet aquest sector a les generals. Sempre es critica els partits quan prenen decisions per aconseguir vots, però és que un partit sense vots no és res. No canviar d’estratègia quan les coses van tan malament, és una molt mala estratègia, i la castanya que es fotran a les autonòmiques en donarà fe. Carod ho sap i ha preferit que s’estimbi l’altre, que també ho sap però que ha estat massa temps desitjant aquesta oportunitat com per ara renunciar-hi. S’ha de reconèixer que és valent, suposo que l’ambició -i més encara l’ambició acumulada-, pot molt més que no pas la por de fer el ridícul.

Per la seva banda, Carretero ha insinuat que els seus sequaços i ell deixaran el partit per crear-ne un de nou. Ho trobo realment arriscat, potser hauria de tenir una mica més de paciència, esperar que els capitans acabin de perdre la poca credibilitat que els queda -final inevitable- i després aprofitar l’estructura del vaixell. No ho sé, potser ja ho veu tot massa corcat, potser creu que no hi hauria manera. És una llàstima perquè si ell es fes amb la presidència, els votants decebuts sí que tindrien la sensació d’una nova Esquerra, d’una de diferent que la del tripartit. Carretero és tota una altra cosa, i a més, igual que la Casa Gran d'Artur Mas, predica un catalanisme transversal. Només amb aquesta generositat capaç d'’acceptar les diferències que hi ha entre nosaltres, podrem vèncer una Espanya que se sap forta en la unitat.




Comentaris

envia el comentari