DEMÀ, CARRETERO

"Quan algú alça la veu, digui’s Uriel Bertran o Joan Carretero, rep sense miraments"

Diuen que l’alegria dura poc a casa del pobre. Esquerra no ho és gens, de pobra. Se n’encarregava de deixar-ho clar la setmana passada el vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, que en entrevista televisiva a Els Matins de Josep Cuní advertia del poder institucional que a dia d’avui té la formació republicana, amb dues de les quatre diputacions catalanes, amb milers de regidors i dotzenes d’ajuntaments, amb carteres amb generós pressupost al Govern i amb la presidència del Parlament. Queda clar, doncs. ERC no és pobra en càrrecs. Però potser que certa mentalitat hi persisteix, com queda clar quan escoltes segons quins prohoms del partit que malparlen desacomplexadament d’una militància que els és cada dia més feixuga. No debades, en part cal llegir en aquesta clau l’entente cordiale que fa pocs dies van escenificar Carod i Joan Puigcercós, que els va reportar breus moments d’alegria. L’objectiu de fons d’aquell acte? Tombar l’assemblearisme que no van poder ventilar-se l’última vegada que van intentar-ho. Això és principalment allò a què es refereix l’actual cúpula d’Esquerra quan diu que vol tenir un partit “seriós”.

Però n’hi ha que no s’hi conformen. Concretament, des de la seriositat, n’hi ha que no es conformen amb allò que marca l’actual cúpula republicana. I no ho fan començant per recelar de la fórmula tripartida amb PSC i ICV. Però també ho fan apostant per allò que és constitutiu de l’essència d’ERC i que massa sovint en els últims anys ha estat sacrificat a benefici d’allò que sobretot els socis socialistes entenen com a “seriós” i que, per exemple, passa per fer muts a la gàbia amb tot allò que perpetra el socialisme a les institucions i que no va precisament en la direcció de l’independentisme que és en l’ADN d’Esquerra.

Quan algú alça la veu, digui’s Uriel Bertran o Joan Carretero, rep sense miraments. Tant si l’un demana consultes internes acollint-se escrupolosament als estatuts del partit, com si l’altre insinua que si Esquerra deixa de defensar allò que la caracteritza potser que algú altre ho faci per ella. Totes dues opcions, des de la seriositat i la discreció més absolutes fan nosa. Igual com certs sectors no adscrits de la militància també fan nosa a l’actual cúpula. No serà d’estranyar, doncs, que faci nosa la visita de demà de Carretero al barceloní Centre Comarcal Lleidatà en motiu de la presentació de La Barcelona pecadora, de Francesc Canosa. Ell figura a l’acte en qualitat de “doctor de Puigcerdà”, però farà nosa igual. Ningú no diu que demà vingui a fer-se amb el partit, però tant n’hi fa. Certes concepcions de la “seriositat” viuen en permanent estat de neguit. Ells millor que ningú saben que n’hi ha motiu.




Comentaris

envia el comentari