De l'articulisme polític

"Els anàlisis micropolítics són interessants de llegir -"això que has dit està molt ben trobat", penses- però en realitat no cal conèixer tants detalls per adonar-se de l'enganyifa espanyola i pseudocatalana"

Aquesta setmana he anat llegint, embadalida, diferents interpretacions que han fet alguns articulistes catalans sobre els canvis ministerials i sobre l'stand-by del finançament. Dic embadalida perquè jo, moltes, no les hagués pogut endevinar mai. Que si això ho fan per tal o per qual, que si aquest l'han col·locat per això o per allò altre... Quina vista més fina. Són articles de detectiu literari que interroga -amb calma i sorna- el personatge que sap del cert que és culpable. "Zp, Zp, Zp... Vol que li serveixi una copa de conyac?". Alguns articulistes, pocs. Jo no, naturalment. Hi ha l'article polític submarinista -profund, observador, seré-, i després hi ha el surfista, que diríem que és el meu. L'article de les obvietats ja és tot un clàssic de la columnística nacional. És fàcil d'escriure perquè per funcionar en té prou amb una mica de gràcia i de sentit comú, i és clar, en aquest país no cal gaire sentit comú per poder dir unes quantes veritats. Però cansen per obvis, cansa llegir-los i cansa escriure'ls. A més, el sentit comú et fa de pigall durant un tram, després ja es converteix en una ullera poc graduada. Els qui poden i volen escriure articles amb mirada d'observador d'escacs, no crec que siguin pas gaires. Això fa que baixi el llistó. Suposo que haurem de sumar aquest dèficit al dèficit general, vastíssim. Fins que tanta gent es cregui les mateixes mentides enormes, caldran dits acusadors que no es cansin d'assenyalar-les. Les anàlisis micropolítics són interessants de llegir -"això que has dit està molt ben trobat", penses- però en realitat no cal conèixer tants detalls per adonar-se de l'enganyifa espanyola i pseudocatalana. Els hi canta l'alè des de molt lluny. Fa pena, doncs, que encara sigui necessari repetir la mateixa cantarella per convèncer la gent d'evidències; i fa pena, també, que els articles d'alguns pensadors lúcids que filen molt prim, siguin, a l'hora de la veritat, poc útils. Com pintar una casa que cau a trossos.




Comentaris

envia el comentari