De la pública i la privada

"No sé quants diners li costa cada alumne a l'Administració, però no crec que la quantitat sigui gaire inferior del que cada alumne es gasta en una universitat privada. En tot cas, la relació qualitat/preu és molt desproporcionada. El problema no és la inversió sinó la gestió"

L'altre dia, un que ronda per aquí dalt i que no vol que parlin d'ell, em va convidar a la seva classe de la Blanquerna perquè els expliqués als seus alumnes de tercer de Periodisme les coses que he après en aquests dos anys que fa que escric. Quina facultat que tenen, quin goig, quina sort poder-hi anar. No només perquè tot és net i nou, sinó per la proximitat que hi ha entre els alumnes i els professors, perquè els professors són professionals del Periodisme, perquè als professors, si no fan bé la feina, els foten fora, i perquè als alumnes, si un dia se'ls hi enganxen els llençols i no van a la primera classe, els fa vergonya i demanen perdó.

Jo als 18 anys era molt idiota, volia estudiar Comunicació Audiovisual perquè la meva màxima il·lusió era poder muntar vídeos del Figo -estava a punt de donar-nos el disgust-, i a més, a aquesta edat, les ganes de rebel·lar-me en contra de tot allò que el meu pare trobés correcte estaven en el seu punt més virulent. El cas és que jo tenia decidit que aniria a la universitat pública vulguis o no vulguis. Idiota. Com que pels pèls no vaig entrar a la carrera que volia, vaig acabar triant Periodisme, i l'única cosa bona que podria dir sobre el meu pas per l'Autònoma és que m'ho vaig passar pipa. Allà, menys estudiar i aprendre, vaig fer-hi de tot. Jo sempre havia estat una noia molt aplicada, a escola treia molt bones notes, i és així que vaig començar la facultat amb moltes ganes de fer-ho bé. La predisposició, però, no em va durar ni un trimestre, que és el temps just que vaig trigar en adonar-me que m'estaven prenent el pèl. Llavors, les dues opcions que tenia eren, o bé passar dels professors i cultivar-me pel meu compte, o bé passar-me quatre anys de vacances al bar o a la gespa -segons l'estació. La meva carn -feblíssima davant del vici- no va tenir cap dubte a l'hora de triar. Després ho vaig acabar pagant car, naturalment.

A cada generació li toca un merder universitari i a mi em va tocar el de la guerra de l'Iraq. També va haver-hi assemblees, tancades i líders amb aspiracions revolucionàries, però jo, feliçment absorta en el meu dolce far niente, no vaig fer-ne gaire cas. Ni tan sols recordo si vaig votar a favor o en contra de la vaga. El que és segur és que si vaig votar que sí va ser perquè volia fer campana a casa, i que si vaig votar que no va ser perquè volia seguir fent campana a la facultat. Un exemple terrible, el meu, al final encara podré dir que he acabat sortint prou bé. El drama és que, malgrat tot, em vaig treure la carrera amb molta facilitat, i les úniques assignatures on vaig haver de deixar-hi la pell van ser precisament les que no em saltava mai. És a dir, les quatre on els professors eren bons, les quatre on els professors havien treballat d'alguna cosa més enllà de donar classe. A la resta, se'ls hauria de denunciar a la policia per estafar diner públic. Podria explicar-ne moltes coses, però ja en vaig fer cinc cèntims en un article que vaig escriure aquí fa tot just un any: "Periodisme a la UAB".

No sé quants diners li costa cada alumne a l'Administració, però no crec que la quantitat sigui gaire inferior del que cada alumne es gasta en una universitat privada. En tot cas, la relació qualitat/preu és molt desproporcionada. El problema no és la inversió sinó la gestió. Ara veig tots aquests estudiants exaltats i penso que no entenen res igual que jo tampoc no entenia res fa només uns anys. Se'ls hi hauria de muntar una visita guiada per les universitats privades. Potser així deixarien de jugar-se la cara per defensar la porqueria de sistema que ara tenen i dedicarien tota aquesta energia a lluitar per poder rebre una educació de qualitat.




Comentaris

envia el comentari