De Barcelona a l'Empordanet

"La gent de poble -fins i tot la d’un poble tan sorrut com aquest- és encantadora. Hi ha una generositat en ells que no la trobes a la ciutat. A Barcelona vivim més entonyinats però hi ha molta més distància entre nosaltres. Com que som tants, estem acostumats a ignorar-nos"

Palafrugell sembla un poble fantasma enmig del no-res. És sec, dur i cantellut, amb un aire manxec de Meseta profunda. Les portes de les cases estan sempre tancades, la gent baixa les persianes del tot, els vells no treuen la cadira per seure al carrer i a penes es veuen adolescents petant la xerrada a la plaça. Hi viuen 20.000 persones, que no són poques, però és un poble que se't gira d’esquena i et mira amb desconfiança des d’una espiera. Sembla impossible que tan a prop s'hi esbadellin uns prats verdíssims, que pugui haver-hi una costa tan turquesa, pinedes perfumades i pobles tan encantadors com Calella, que sembla un vestit de marineret polit i impecablement planxat, o Begur, que té color de galeta Maria i uns detalls de coloraines que semblen fets de piruleta. Palafrugell és una gest esquiu enmig de la sensualitat empordanesa, la maledicció que li ha tocat a una terra tan afortunada. Si grates, però, pots acabar trobant-hi vida. Jo l’he coneguda de la mà d'un indígena que m’ha fet de Cicerone. Era tan acusat el contrast entre l’avarícia del carrer i el despreniment dels bars, que semblava que entressis a una festa clandestina feta sota terra. Els bars de poble tenen un punt estrafolari que sempre l’he trobat molt divertit. S’hi barreja gent de diferents edats i estils, sents tot de noms estranys perquè no ets persona si no tens un àlies, els cambrers et conviden a copes amb la mà foradada, i quan algú vol passar i tu ets al mig, t’aparta com si fossis la seva germana. La gent de poble -fins i tot la d’un poble tan sorrut com aquest- és encantadora. Hi ha una generositat en ells que no la trobes a la ciutat. A Barcelona vivim més entonyinats però hi ha molta més distància entre nosaltres. Com que som tants, estem acostumats a ignorar-nos. En canvi, als pobles, la gent desconeguda es tracta amb molta educació i simpatia no fos cas que algun dia haguessin de començar una amistat. A més, saps que si insultes algú te l’aniràs trobant pertot, i suposo que això no ha de ser gaire agradable. L’anonimat de les grans ciutats incivilitza les persones. Jo no sé mai gaire com tractar la gent de poble. Els hi tinc un gran respecte però al final sempre acabo fent comentaris ofensius. "I a què us dediqueu, aquí?", o "aneu vestits igual que a Barcelona!" o "com pot ser que no conegueu a totes les persones del bar?". Jo no podria viure-hi gaire temps, en un poble. Entre el meu do de la inoportunitat i la temptació d'escriure sempre sobre la gent que conec i les coses que em passen, al cap de quatre dies m’hauria d’anar amagant sota les pedres.




Comentaris

envia el comentari