LA CASTA BICING

"Es planten enmig de l’asfalt (sovint donant la sensació que s’hi desplacen com elevant-se’n uns metres) i amb cascs (que no casc) incorporats saturen les ja de per si prou saturades artèries de Barcelona"

Hi ha una nova casta a la capital de Catalunya. Una nova classe de ciutadà que, un pas per davant de la resta, decideix alegrement pels altres. Que decideix, per exemple, si el carrer de Sant Antoni Maria Claret mereix ser col•lapsat o no a primera hora del matí, o si cal fer-ho en hora punta de transportistes amb el carrer del Carme, o si cap a l’hora baixa es pot fer això mateix amb el lateral del Passeig de Gràcia. Aquestes decisions, que algú diria que només poden estar a l’abast de poques persones, és cosa d’uns (encara) pocs però decidits. Només cal tenir una bicicleta (ja no calen les de l’Ajuntament d’esquerres de debò que va encendre la metxa). N’hi ha de tot tipus, colors i estats de manteniment. I amb això i amb una persona disposada a fer seva la vella màxima de Manuel Fraga, al crit d’“el carrer és meu!”, es planten enmig de l’asfalt (sovint donant la sensació que s’hi desplacen com elevant-se’n uns metres) i amb cascs (que no casc) incorporats saturen les ja de per si prou saturades artèries de Barcelona.

L’estampa és cada dia que passa més quotidiana, i més problemàtica. Perquè a banda d’obstaculitzar les vies urbanes reservades per a cotxes, camions, motos i demés vehicles a motor, el posat d’un nombre important de membres d’aquesta nova casta és el més semblant al d’aquells monitors d’esplai de parròquia que no creuen en Déu però sí en una altra cosa que per a ells és molt més important: que en aquest món hi ha bons i dolents. I ells, evidentment, són els bons. I els altres, és clar, els dolents, pobres criatures dolentes o perdudes que no saben el que es fan. Per tant, via una senzilla regla de tres, quan algú s’hi dirigeix, ni que sigui perquè se t’han abraonat al damunt saltant-se un semàfor o enfilant una via contra direcció o sortint i creuant-se en el teu camí apareguts del lloc menys insospitat, els més autèntics espècimens d’aquesta casta o bé et miren amb displicència, o bé et censuren enèrgicament, o bé et perdonen la vida. En qualsevol cas, en absolut no es contempla l’assumpció de cap tipus responsabilitat que no sigui la de no recordar prou als altres que tothom contamina menys que ells. I així van campant, cada dia més, impunement, per les ja de per si prou saturades vies barcelonines. I no s’albiren canvis a l’horitzó. De fet perquè la nova casta està apadrinada per una altra: la funcionario-político-pijoprogre que l’ha promogut. Visca Barcelona!




Comentaris

envia el comentari