EL PSC I TARIK AZIZ

"És curiosa l’obsessió goebbeliana que els ha agafat ara a Nicaragua per repetir tàntricament que Convergència és una radical"

Si entren a la web del Partit dels Socialistes, fixin-se bé en el seu marge superior dret. Hi trobaran una cara coneguda. I sí, efectivament, és la d’Alfons López Tena. A ell li dedica el PSC “La imatge de la setmana”. És a dir, que pel PSC troba que el més important de la setmana passada va ser la manifestació dels 10.000 a Brussel•les. Qualsevol ho diria atenent als TN del cap de setmana passat! Però el cas és que la web socialista hi apunta. La imatge més important de la setmana passada és una foto d’Alfons López Tena, Àngel Colom i Maite Fandos, tots tres de Convergència, a la manifestació reivindicativa d’un Estat propi per a Catalunya.

El peu de foto és impagable. Els el reprodueixo: “CDC es treu la careta de formació moderada i es mostra tal qual és: un partit radical que defensa a Brussel•les l’autodeterminació de Catalunya”. Potser és que no saben o que ningú no els ha fet saber amb qui governen, oi? Potser és que no saben que el dret a l’autodeterminació dels pobles consta a la gens radical Declaració dels Drets Humans, veritat? Però, en tot cas, és curiosa l’obsessió goebbeliana que els ha agafat ara a Nicaragua per repetir tàntricament que Convergència és una radical. Potser és que veuen que no acaba de quallar la idea i miren de provar-ho tant com puguin. Potser és que no acaben d’entendre que quan la gent veu Artur Mas o Quico Homs o el mateix López Tena, són veritablement pocs els qui els visualitzen amb mocador arafat tampant-los mitja cara, amb el braç alçat i a punt de tirar un còctel molotov. CDC radical?

Ahir que transcendia la condemna a 15 anys de presó per a l’ex viceprimer ministre iraquià Tarik Aziz, servidor no podia evitar de recordar-lo davant els micròfons de la premsa internacional mirant de dir amb un somriure que no passava res i que el règim de Sadam Hussein ho tenia tot controlat. Mentre, al seu darrere es veien les bombes gairebé a tocar i els militars nord-americans a punt d’agafar-lo pres. Ahir recordava aquesta imatge, la relacionava amb la persistència del PSC en l’error i pensava que ja són ganes de jugar amb el llenguatge. Ja són ganes de jugar amb el país.




Comentaris

envia el comentari