SERBIS

"Moltes màscares han caigut en poc temps, i molt especialment perquè el tarannà de ZP ha passat a ser autèntic. Més com és, vaja"

Llegeixo, no només amb paciència, sinó amb veritable interès, la literatura periodística que ha generat en la premsa madrilenya la cimera d’ahir a la Moncloa entre el president serbi, Boris Tadic, i l’espanyol, ZP. El primer ha visitat el segon a la recerca de complicitats amb la seva croada pel ‘no’ a la independència de Kosovo. I en això l’Espanya de ZP (o la d’Aznar, que pel cas és el mateix) és un dels pocs aliats de primera hora amb què compten els partidaris de la Gran Sèrbia.

Veia ahir les imatges de la cordial trobada entre ambdós mandataris. S’hi respirava sintonia de pensament. Hi era. I no podia evitar de recordar com no fa gaires anys bons amics independentistes (d’ERC, més en detall) qualificaven davant meu com a “serbis” la gent del PSOE (i per descomptat, incorporant-hi els del PSC). Ho feien ells, eh? Déu me’n guard de fer segons quines comparacions, però el cas és que aquells que s’expressaven així sense problemes ara fa cosa de cinc o sis anyets després van haver de pactar-hi, amb els seus “serbis”. I llavors els van haver de justificar. I el cas és que el moment àlgid en la popularitat dels hits “talante” i “España Plural” que va rendibilitzar a plaer ZP posava fàcil als nous companys de viatge una primera, d’urgència però en el fons eficaç justificació. La diferència entre ZP i el crispat de l’Aznar els ho deixava tot mig fet. Però això, com moltes altres coses, va passar. Moltes màscares han caigut en poc temps, i molt especialment perquè el tarannà de ZP ha passat a ser autèntic. Més com és, vaja. Ahir, per exemple, no va tenir problemes en reunir-se amb un líder serbi a la recerca de suports contra una independència avalada per algunes de les principals potències europees i mundials. I això, amb tota la calma, en uns dies on la seva majoria parlamentària es veu més a les clares que és precària i que corre perill de poder sostenir-se amb les decisives forces nacionalistes al Congrés.

Cada cop n’hi ha més que el veuen a venir. Cada cop n’hi ha més que es queden sense excuses per tenir-hi gaire res a veure.




Comentaris

envia el comentari