Les subvencions

"Una cosa és obrir l’aixeta per netejar-se i l’altra és deixar-la rajant tot el dia. La Generalitat hauria de discriminar les subvencions en funció de l'èxit i de la qualitat"

Divendres a Sant Cugat vaig presenciar un debat organitzat per la Setmana del Llibre en Català entre Vicent Sanchis i Joan Daniel Bezsonoff. Van explicar la situació del català al País Valencià i a la Catalunya Nord i van estar d’acord que per revifar-lo cal que l’esforç vingui des del Principat. Ai mare, vaig pensar jo, amb aquesta societat escarxofada i aquest catalanisme polític que funciona a estiracabells, no sé pas si podrem salvar res, nosaltres. Tots dos van dir que si a Catalunya la nostra llengua encara batega, és perquè la maquinària estatal no ha funcionat tan bé com a llurs cases. Però està millorant, van advertir, i és per això que hem d’estar tan alerta.

En el torn de preguntes, un bon home li va preguntar al Sanchis si no trobava pervers el fet que se subvencioni el producte cultural català. És una idea molt típica dels catalans que no entenen res i dels castellans maliciosos. No gosis criticar cap política intervencionista perquè sempre t’acabaran tirant en cara que sense el diner públic ni les lleis “impositives” no hi hauria res en català. Malauradament tenen força raó, però l’argument, repeteixo, és o ingenu o trampós. Dient això obvien els diners i la feina que l’estat espanyol inverteix i ha invertit des de fa tres-cents anys per afavorir el producte castellà. Què hem de fer, nosaltres, davant d’aquesta ocupació salvatge, quedar de braços plegats en nom de l'autoregulació? Ara resultarà que Catalunya s’ha castellanitzat tota sola, ara resultarà que la nostra cultura no ha estat a l’alçada qualitativa de la veïna i que és per això que no ven tant, per dolenta. Llibertat? Em sembla fantàstic, si ha d’haver-n’hi per tothom digues-me on he de signar.

Això no vol dir –com bé van opinar els dos contertulians- que s’hagi de subvencionar qualsevol porqueria només pel fet que estigui feta en català, que és una cosa que passa bastant. Una cosa és obrir l’aixeta per netejar-se i l’altra és deixar-la rajant tot el dia. La Generalitat hauria de discriminar les subvencions en funció de l'èxit i de la qualitat, i així, el producte amb sortida mercantil podria rebre l’impuls que necessita i el mediocre es moriria per mediocre. Ja se sap, però, que la cosa pública s’assembla molt més a un robot que no pas a un artesà, i dubto molt que algun dia s’hi miri gaire a l’hora de repartir.

Aquesta mateixa tarda a la Setmana del Llibre en Català hi haurà un combat retòric entre Vicenç Villatoro i Joan Ferran titulat “La crosta”. Ja saben, sobre la crosta nacionalista –catalana- que Ferran diu que hi ha als mitjans públics. Tornem al mateix tema: Ferran no vol uns mitjans lliures i independents –que és una cosa impossible d’assolir-, el que volen Ferran i tots els castellans que viuen a Catalunya són uns mitjans espanyolistes. És per això que els catalans no hem de defensar uns mitjans neutres sinó radicalment catalanistes, per compensar, és per això que ens ha d’ofendre que alguns anuncis de TV3 es facin en castellà, que els programes convidin escriptors, músics i polítics espanyols, que el TN dediqui espai a la cultura castellana quan ja hi ha moltes altres cadenes que la cobreixen, és per això que sí que n’hi ha per tant. Aquí hi ha una guerra entre dues nacions, i com que això tots els espanyols ho saben, actuen com a bons soldats. En canvi, només alguns catalans veiem caure les bombes, i per això perdem, perquè on ells ens ataquen, nosaltres els donem peixet.




Comentaris

envia el comentari