Gràcies, Rubianes

"Malgrat el seu llenguatge incivil i el seu gust per la rebentada, el seu humor no era ni molt menys vulgar, el seu enginy i sarcasme eren finíssims i tenia una enorme capacitat inventiva"

Immens Pepe Rubianes, actoràs apoteòsic, metrallleta de talent, tendresa i alegria, sortidor que es desbocava amb la potència de la seva llum encegadora; quin greu que em sap que haguem de parlar-ne, ja, en temps passat. Poques vegades a la vida he rigut tant per les butxaques com el dia que vaig anar-lo a veure al teatre, ja fa uns quants anys. En vaig sortir exhausta, amb els abdominals trinxats i tots els racons de tristesa purgats. Tan poqueta cosa que era i en canvi el seu nervi atòmic retrunyia per tot l'escenari. Era com una d'aquestes pilotes de goma que són molt petites però que boten tant que sembla que no hagin d'aturar-se mai. Era escatològic, obscè i monstruosament malparlat, però els seus excessos feien gràcia. El bàrbar que portava a dins s'anava esvalotant a mida que avançaven els seus monòlegs, s'huracanava a un ritme creixent igual que un nen s'anima quan veu que li riuen les gràcies. Tot i així, malgrat el seu llenguatge incivil i el seu gust per la rebentada, el seu humor no era ni molt menys vulgar, el seu enginy i sarcasme eren finíssims i tenia una enorme capacitat inventiva. Era un contacontes d'embulls impossibles, la seva elasticitat imaginativa em recordava a aquelles argúcies dels dibuixos de la Warner Bros on els personatges que eren aixafats es convertien en acordions. Tenia tant de talent que l'histrionisme gestual i onomatopeic amb què representava les seves masturbacions narratives tenia un efecte naturalíssim. Era un geni actuant i era un geni escrivint els seus guions, que eren intensos i amb un ritme i un detallisme molt calculats. Sempre reia de les seves pròpies bromes -amb aquelles riallades que semblaven l'espetec d'un petard- i és clar, això encomanava diversió de manera inevitable. També era prou humil i honest com per riure's d'ell mateix, era un personatge incommensurablement entranyable. Es definia com a "galaicocatalà", i ja va quedar ben clar què en pensava, ell, de la unitat d'Espanya. S'estimava molt el nostre país perquè va aprendre a sentir-se'l seu, que és de fet l'única cosa que demanem els catalans a la gent que ve a viure a aquí. Tot en ell m'agradava, fins i tot el trobava guapo, i quan he sabut la notícia se m'ha glaçat el cor. Segur que la mort ha hagut de desplegar de punta a punta tota la seva foscor per poder endur-se un tros tan gran de vida.




Comentaris

envia el comentari