Encara tenim casa

"Encara hi ha país, no ens han cremat tota la casa, i no cal cap guerra per recuperar-la, només cal fer entendre a aquells que es declaren "súper catalans", que si no comencen a comportar-se com si fossin a casa seva, els seus néts seran súper espanyols sense cap "però" al darrere"

Fa poc més d’un any vaig escriure un article aquí a Elsingulardigital.cat lamentant-me pel fet d’haver anat a Pont de Suert i haver-m’hi trobat tot d’andalusos parlant en castellà. Aquesta gent que diu "jo sóc súper catalana" i a continuació hi afegeix un "però", va dir-me racista, radical i tota la famosa llista, però jo trobo molt normal que m’entristís veure que la llengua que està devorant-nos havia arribat fins un poble enclotat a les muntanyes. "Catalunya ja no és tan casa", es deia l’article. És aquesta la sensació de confusió i de desemparança que vaig tenir allà a Pont de Suert, com si hagués anat a una casa que esperava meva i hagués trobat el pany canviat. D’això fa un any, i resulta que l’altre dia vaig anar a un institut de Banyoles a impartir un Taller per la Llengua -que és un projecte fantàstic que busca promoure l’ús social del català- i avui m’alegro una barbaritat de poder publicar un article titulat "Encara tenim casa". Els nens tenien 12 i 13 anys -no aixecaven un pam de terra- però si només uns quants catalans més tinguessin les coses tan clares com ells, ja seríem un país lliure. En un moment, un dels patufets va dir: "Els catalans no ataquem, només contraataquem". Just, genial, gràcies.

Les diapositives del taller són les mateixes pels nens de l’Hospitalet que pels de Banyoles, però el discurs que fem per força ha de ser diferent, no som adhesius fabricats a l’engròs, una ha d’entendre quin és l’esglaó, en l’escala de la consciència lingüística, on es troben els assistents, i a partir d’aquí, construir el missatge amb la intenció de fer-los pujar un esglaó més. Doncs bé, aquests nens de Banyoles eren molt molt amunt, tan amunt que va haver-hi un moment en què vaig pensar que jo estava per sota seu. Jo parlo català sobretot perquè crec que tinc aquest deure, però ni molt menys ho faig amb la seva naturalitat. Li vaig preguntar a un nen que era negre com el carbó si algú mai se li adreçava en castellà. Fent cara d’estranyat, va contestar: "A mi? Per què?"- amb accent de dir-se Eudald Argelaguer. Totes les preguntes que els hi feia me les responien com si fossin estúpides. "Canviar-se al castellà si algú t’hi parla? No!?" Tenen orgull, se senten a casa molt més que no pas jo i la resta de catalans urbans. Quan vaig entendre que no havia de convèncer-los de res perquè ja estaven convençuts de tot, vaig canviar d’objectiu i per tant d’estratègia. Els vaig fer explicar anècdotes lingüístiques que els haguessin passat a Barcelona. Excitadíssimament impacients, van alçar les mans com bojos. Tots van coincidir que "anar a Barcelona és quasi com anar a Madrid".

-Un cop vaig demanar un suc de taronja i no em van entendre.
-I què vas fer?
-Oh coi, vaig demanar un Cacaolat i avall.

I aquí és on jo volia arribar. A fer-los entendre que Catalunya, malauradament, no és Banyoles, i que per molt que allà tinguin els deures fets, si no s’esforcen en salvar tot el vaixell ells també s’acabaran enfonsant amb la resta; que si van a Barcelona i no els entenen han de reaccionar de la mateixa manera que ho farien a Banyoles; que no poden recloure’s mentalment en el seu paradís nacional perquè no som un país normal malgrat que ells visquin -o s’ho pensin- com si ho fóssim; que hi ha molta feina a fer i que ells poden -i sobretot podran- ajudar amb el seu exemple, i en definitiva, que els catalans hem de fer pinya perquè sinó estem tots perduts. Ho van entendre perfectament i jo em vaig alegrar d'haver-los pogut ensenyar alguna cosa. Ara, el que ells em van donar a mi no té preu: esperança! Encara hi ha país, no ens han cremat tota la casa, i no cal cap guerra per recuperar-la, només cal fer entendre a aquells que es declaren "súper catalans", que si no comencen a comportar-se com si fossin a casa seva, els seus néts seran súper espanyols sense cap "però" al darrere.




Comentaris

envia el comentari