I AIXÒ QUI HO ATURA?

"Ni tan sols a Espanya, on encara resten certs espècimens polítics per civilitzar, es donen casos semblants. Enlloc com aquí la punyalada i el cop baix entre persones amb sintonia ideològica es conrea amb tanta passió i cura"

La mateixa setmana que el diputat d’ERC Uriel Bertran feia una proposta perquè la militància del seu partit aprovés o rebutgés via consulta interna el finançament que finalment Zapatero es digni a concedir-nos, es filtrava que el líder d’Esquerra Independentista s’havia reunit “en secret” amb Alfons López Tena i amb David Madí. Ahir el mateix Bertran es demanava “això qui ho atura?”, referint-se així a les males pràctiques i al cainisme que infecta el sobiranisme gairebé com un mal endèmic. La facilitat que existeix en aquest entorn per fer mal al dissident, a l’adversari o al contraopinant té pocs paral•lelismes amb cap altre país. O com a mínim a mi ja em sabran perdonar però no el sé trobar. Ni tan sols a Espanya, on encara resten certs espècimens polítics per civilitzar, es donen casos semblants. Enlloc com aquí la punyalada i el cop baix entre persones amb sintonia ideològica es conrea amb tanta passió i cura.

Però el cas de Bertran, que ha viscut aquesta realitat a les dues trinxeres i ara desafortunadament en pateix les conseqüències, no és més que una gota enmig d’un gran i llardós bassal. La gent de Reagrupament.cat fa temps que tasten aquesta medicina, i si no que li ho preguntin a Emili Valdero. Que li demanin per tot el que es va fer córrer minuts després de la seva dimissió com a secretari de Comerç i Turisme.

Però passa que si sortim d’ERC ens trobem amb més del mateix. Què no són a cas les relacions entre aquest partit i CiU? Amor-odi... o directament odi-odi? I això com es menja? Només per la competició per un mateix espectre de vot? No sembla aquesta la resposta a tanta violència en el tracte. I de fet exemples com la convulsa vida interna de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) ens serveix de clar indicador, ERC i CiU enllà. Aquesta setmana hem sabut que els jutjats seran els encarregats de dirimir qui la lidera oficialment. De moment el sector de Mònica Sabata apunta maneres d’acabar-se imposant definitivament, però creuen que això tancarà les ferides? Les tancaria a cas que el sector dissident s’hagués alçat amb la victòria? No, perquè el virus de la divisió els persegueix. D’això no se n’escapa ni una entitat com aquesta tan estimada pel públic sobiranista i que tan bons moments ha fet possibles en l’àmbit de la reivindicació nacional. I si aquest virus de la divisió afecta teòrics punts de trobada com la PDD, què no passarà amb els partits polítics, oi? Difícil d’aturar, doncs, com a mínim fins que no aparegui un líder polític catalanista que encerti a posar una primera pedra (no tàctica) en la edificació d’aquesta construcció inèdita que tant ens manca, entre d’altres coses perquè mentre això no passi l’únic que seguirà gaudint a plaer és l’espanyolisme.




Comentaris

envia el comentari