Quan el PSC va a Europa

"El socialisme català, a pesar de tot el poder que acumula i que exerceix sobre pràcticament tots els àmbits de la nostra societat, està molt i molt inquiet, excitat"

“No farem amics ni en traurem res de dur la nostra micropolítica a Europa, els que pensin que tindran un altaveu a Brussel.les s’equivoquen”.
Anna Terrón, delegada del govern de la Generalitat davant la UE

No volia començar avui sense esmentar la valentia que demostra aquesta publicació en abordar la figura de ‘El Coix del Carrer de Gurb’ i, a través d’ella, el que fou la repressió en la rereguarda republicana durant els primers mesos de la Guerra Civil. No és senzill prendre la decisió d’aprofundir en assumptes com aquests en moments en què, per desgràcia, n’hi ha que malden matusserament per aprofitar aquella confrontació tràgica i complexa com a instrument de la competició partidista. Que aquest esforç d’explicació es faci en un mitjà digital, a Internet, afegeix mèrit a la decisió.

======

De volta a l’actualitat política, constato, i és una constatació molt repetida en les últimes setmanes, que el socialisme català, a pesar de tot el poder que acumula i que exerceix sobre pràcticament tots els àmbits de la nostra societat, està molt i molt inquiet, excitat. Només així es pot explicar que, en comptes d’atendre els problemes que té plantejats el país, que no són pocs ni petits, es concentri a repetir dia rere dia consignes contra l’oposició. Però, en fi, és el que hi ha.

Així, per exemple, hem sentit José Zaragoza comparar Tremosa amb Sarah Palin (?) per després acusar-lo d’emular Braveheart (?) i jutjar que el candidat convergent fa comentaris frívols a l’estil de Boris Izaguirre (?!). Tot aquests comentaris de Zaragoza, en canvi, no ho són gens de frívols, sinó que com és ben evident, contribueix a elevar el nivell del debat polític al nostre país. Sens dubte, i gràcies.

Les invectives de Zaragoza no han estat les úniques. També ho han fet Raimon Obiols, que aspira a ser inclòs en la llista del PSOE a les eleccions europees, i la senyora Anna Terrón. Com és inevitable, les crítiques retraten qui les llança, per a bé i també per a mal. Opina Terrón que “no farem amics ni en traurem res de dur la nostra micropolítica a Europa”. ¡¡Ho diu la persona que cobra justament per fer d’altaveu de Catalunya, del seu govern, a Europa, atès que ocupa el bonic càrrec de delegada del govern de la Generalitat davant la UE!! Retinguin també l’expressió ‘micropolítica’ per referir-se a la defensa dels interessos i la voluntat dels catalans.

Raimon Obiols ha pronunciat la següent frase, recollida per l’agència de notícies ACN: “Si sempre posem al davant les nostres reivindicacions identitàries i accentuem el nostre discurs identitarista, de diferenciació i confrontació amb els altres, no farem amics, els hem de fer amb contenció i simpatia”. Retinguin en aquest cas els mots “identitari” i “identitarista”(?), que imagino pronunciats en un rictus a mig camí entre el menysteniment i l’aprensió.

Terrón i Obiols –deixo ara Zaragoza a banda- reflecteixen amb precisió la sensibilitat socialista de fons no sobre Europa, sinó sobre Catalunya. O, dit d’una altra manera, les seves paraules ens informen de quin és el perímetre i la naturalesa del catalanisme del PSC. Resumeixo breument el subtext que crec que circula a través de les preses de posició d’un i altre, que són molt similars, pràcticament intercanviables. Vegem-ho en tres punts (l’espai, malauradament, m’obliga a resumir molt): 1.- Exercir de catalans és capteniment que pot esdevenir antipàtic, “empipador” (Terrón); 2.- A diferència del que fa des d’Alemanya fins a Itàlia passant per Irlanda o Luxemburg, no és convenient que Catalunya defensi amb gaire fermesa el que vol davant la UE. 3.- La política catalana és una política menor, que respon a un particularisme. Respectable, però que, al cap i a la fi, no és de primera divisió i no serveix per anar pel món. Val més la pena dissoldre, amagar, aquests trets que ens fan rars i incomprensibles, per no inquietar ni diferenciar-nos dels europeus ‘normals’, això, és aquells que es presenten a Brussel.les o Estrasburg com a espanyols, francesos, belgues o holandesos.

La conclusió és que, de fet, Obiols i Terrón no estan fent res més que predicar i reivindicar, per passiva i com no sols és lògic sinó perfectament legítim, el comportament del PSC des de fa més de trenta anys i que es basa en el següent: a canvi de poder existir a Catalunya, el PSC es dissol en el PSOE en passar l’Ebre per continuar igualment dissolt en el PSOE enllà dels Pirineus. Així es va acordar l’estiu de 1978 i així continua sent.




Comentaris

envia el comentari