HOMENATGE A PUJOL

"Que no hi hagi polítics a la primeríssima fila amb la preparació d’un Pujol ens ha de fer pensar"

D’homenatges ja n’hi han fet uns quants, des que Jordi Pujol va adquirir la condició d’expresident. I en vindran més. Però el d’ahir que li van retre un centenar de persones a Barcelona va ser diferent. S’homenatjava el president, però també “l’home, l’amic”, una faceta poc coneguda d’un polític que va arribar i es va mantenir amunt de tot durant dècades amb un gran carisma però a l’antiga. És a dir, sense necessitat de mirar de tocar la fibra sensible amb bonismes populistes o amb un posat gaire tendre. Personalment, i això que Pujol ha estat l’únic president que he conegut durant tres quarts de la meva vida, només el vaig veure plorar una vegada, i va ser quan ell ja era expresident, al Palau de Congressos de Catalunya, en el primer dels seus comiats oficials. Aquella imatge va ser impactant i poc habitual en un Pujol que ens té acostumats a impactar-nos per altres vies.

Ahir també, sense anar més lluny, al butlletí de la seva web penjava un article d’aquells que impressionen. I ho fa (impacta) per moltes coses: pels seus arguments, per la seva claredat... Però sobretot per la tenacitat, per la coherència. Unes qualitats, aquestes, ben poc palpables a nivell de la nostra política d’uns quants anys ençà, però sobretot poc palpables a nivell dels lideratges que encapçalen partits i institucions, no només a Catalunya, sinó també a nivell estatal. I que no hi hagi polítics a la primeríssima fila amb la preparació d’un Pujol ens ha de fer pensar. Ens ha de fer pensar que ens creguem que aquesta setmana Pujol ha escrit l’article Catalunya i Europa (llegeixin-lo, si us plau), on descriu a través de 13 punts la història, el recorregut i el moment actual de les relacions del nostre país amb el conjunt del vell continent. Ens ha de fer pensar, això. I, a la vegada, ens ha de fer pensar el fet que segurament no ens creuríem mai de la vida que cap dels actuals líders catalans hagués pogut escriure res de semblant. “Els ho han escrit”, pensaríem segur a l’instant. I amb gairebé total probabilitat encertaríem. I ja en sí mateix això és un homenatge que sense adonar-nos-en tots fem a Pujol.




Comentaris

envia el comentari