Ni ganduls, ni trepes ni friquis

"En els propers temps a Esquerra potser faltaran més dels que Puigcercós pugui creure que segurament hi sobren"

Els amics de l’Avui publicaven ahir, a la seva secció Ens ha arribat, unes suposades declaracions de Joan Puigcercós en una trobada recent amb la militància de Sant Joan de Vilatorrada. Segons aquesta informació, el president republicà hauria dit que “en aquest partit hi sobren ganduls, trepes i friquis”. Ahir des d’Esquerra ningú no va desmentir aquesta informació de l’Avui. Indicatiu. De fet, en aquesta línia de posar la gent independentista a caldo ja s’hi va estrenar fa temps Josep-Lluís Carod-Rovira. Corria l’any 2005, el primer pacte tripartit encara era recent, picava a molta parròquia independentista, i això va provocar una picabaralla al Fossar de les Moreres durant els actes de celebració de la Diada. Entre els agredits, gent d’ERC a mans d’altres independentistes. El llavors president Maragall va ordenar que s’investigués i que s’identifiqués els autors de les agressions. I Carod, que ja no era conseller en cap, va sortir a dir que aquells agressors eren “uns freaks, uns fatxes i uns marginals”. El cas és que molt segurament alguns d’aquests “freaks” eren exvotants seus irritats amb l’actuació d’ERC al Govern, però Carod no va pensar-hi gaire. Bàsicament li feien nosa, li eren antiestètics i calia deixar clar que ell ja no hi tenia res a veure. 

Ara Puigcercós podria haver fet alguna cosa de semblant però amb l’enemic intern. Un enemic que o bé el percep així perquè el té articulat com a oposició dins el partit, o bé l’identifica d’aquesta manera perquè malgrat la complicitat el deixa contínuament en evidència amb segons quines declaracions o amb segons quines poca-soltades. En tots dos casos és lleig. És molt lleig distanciar-se’n via befa, via repudi. Perquè ara faran nosa però la immensa majoria de militant d’ERC no són ni ganduls, ni trepes ni friquis, sinó bàsicament gent que ha fet confiança de forma bastant àmplia a qui avui els representa a nivell institucional i de partit, és a dir, Carod i Puigcercós. Els podran titllar d’ingenus, de gent amb massa paciència o de persones de fàcil convèncer pels seus dirigents, però això és tot el que haurien de poder permetre’s Carod i Puigcercós respecte d’una militància que en la seva majoria es veu reflectida en els seus dos caps visibles. Sobretot perquè en els propers temps a Esquerra potser faltaran més dels que Puigcercós pugui creure que segurament hi sobren.




Comentaris

envia el comentari