La solitud del català

"Ser català esgota perquè mai no pots deixar de ser-ho -o almenys jo no puc-, no te'n pots despendre com de molts altres posicionaments sinó que és una condició, un estat inevitable i fix"

A mi m'agradaria poder regular la meva catalanitat com si fos l'aigua de la dutxa, i així poder-ne decidir la pressió i la temperatura segons les necessitats del moment. I no, no puc, i llavors em passa que acabo discutint amb gent amb qui jo anava a prendre una copa i a riure una estona. Em passa sobretot amb els amics més antics, amb els de l'escola, que els veig molt de tant en tant i me'ls estimo molt però que la majoria no entenen gaire res sobre com va la cosa catalana, i la menystenen per desinformació, per idees preconcebudes, per aquest hàbit de tractar la nostra llengua com si tingués menys drets que qualsevol altra. Comences explicant-ho bé, amb més seriositat que passió per tal de donar-li credibilitat al teu discurs, i fins i tot rebaixes la veritat perquè no els sembli tan allunyada de la seva mentida, però ni tan sols així hi ha manera de fer-los entrar en raó, i arriba un punt en què els seus judicis en contra de tot allò en el que tu creus són tan ofensius, tan injustos, que t'acabes desbridant. Desbridant no en el sentit que et poses a insultar-los sinó en el sentit que t'hi acabes implicant massa, que allà on ho hauries de deixar córrer perquè veus que les teves paraules són vanes, t'hi acabes escarrassant més i més i més encara. Llavors vas veient com hi ha alguns que et miren sense escoltar-te gaire i van xiuxiuejant amb el del costat per dir vés a saber què sobre la teva dèria, i si sense voler tires una copa a terra com va passar-me a mi l'altra nit, ja estàs acabada, ja quedes com el típic borratxet que va sol al bar a explicar les seves batalletes de guerra que no interessen ningú. L'exercici de ser català no fa durícia, jo encara no m'he acostumat a sentir les barbaritats que em diuen algunes persones que estimo, i molt menys a passar-les per alt i a canviar de tema, que segurament seria el més sensat de fer. És una mica autodestructiu, perquè tornes a casa sentint com la mà gegant de la impotència es tanca en puny sobre el teu pit, i tens un sentiment general d'abatiment i d'absurditat -com si un cop cada molt temps portessis l'ànima a fer màquines al gimnàs. Ser català esgota perquè mai no pots deixar de ser-ho -o almenys jo no puc-, no te'n pots despendre com de molts altres posicionaments sinó que és una condició, un estat inevitable i fix. Després et calmes quan penses en els morts i en els exiliats i en els grans sacrificis que tanta gent ha hagut de fer perquè nosaltres puguem seguir tenint alguna cosa a defensar, i penses que al cap i a la fi, uns quants sopars de neguit són un preu ben barat si mirem el deute que tenim amb la Història del nostre país. La seva companyia fa que no et sentis tan sola, el seu record fa que tot plegat prengui sentit.




Comentaris

envia el comentari