QUÈ EN QUEDA, DEL LENIN DE MANRESA?

"Va ser d’un esperit revolucionari que ara només el treu quan es tracta de carregar contra l’oposició, i diuen alguns que també contra els seus col•laboradors més estrets"

El conseller Josep Huguet es mostra tan incombustible al capdavant de la seva multiconselleria com incapaç de retenir al seu voltant els alts càrrecs que miren d’acompanyar-lo. Ahir la notícia de la dimissió d’Estanislau Fons (AGAUR) per discrepàncies profundes amb la política universitària que impulsa el departament va deixar al descobert una dada: en els últims dos anys a Huguet li ha dimitit una mitjana d’un alt càrrec cada tres mesos i mig. Això seria com per retreure-li a qualsevol dirigent que no té prou cura dels seus treballadors més qualificats. Però quan això li passa a un polític que en el seu dia va ser conegut amb el nom de guerra de El Lenin de Manresa, a banda de la primera reflexió apuntada em ve una altra potser més inquietant: què en queda d’aquell esperit de fraternitat entre treballadors que sembla que algun dia hi va ser però que ja no hi és. I quan dic que sembla que no hi és parlo d’Huguet com a ubicació, com el continent que en teoria algun dia va ser d’un esperit revolucionari que ara només el treu quan es tracta de carregar contra l’oposició, i diuen alguns que també contra els seus col•laboradors més estrets. Però en cap cas demostra aquest esperit, per exemple, per dur el govern espanyol al Constitucional pels seus flagrants incompliments de la llei i per com es dedica a anar envaint competències sense aturador.

Ahir veia com l’hemorràgia de dimissions continua al departament d’Huguet i em preguntava què en deu pensar, el conseller. Mirava de posar-me en la seva pell però no sabia si fer-ho en la del conseller acrític amb el baix nivell d’autogovern del país que en part governa o si amb aquell Lenin de Manresa abrandat i reivindicatiu que l’any 2002 reclamava més una “Constitució catalana” que un Estatut. No sé amb quin quedar-me, perquè ara el veig, observo com actua, escolto els qui el tracten i no puc més que pensar que de Lenin a Huguet només li’n queda la testa, el bigoti i la barbeta.




Comentaris

envia el comentari