OASI O SAFAREIG

"Des del dia que l’oasi va obrir pas a un safareig enmig d’un monòton desert, la crosta va començar a estendre-s’hi a plaer"

Aquí l’únic oasi català que hi havia era el de la Catalunya dual on només el govern de la Generalitat convergent feia de mínim dic de contenció del poder polític absolut dels socialistes. El dia que això va desaparèixer, l’oasi va saltar oficialment pels aires, i en això no hi tenen res a veure els quatre espontanis de Ciudadanos ni l’estil d’oposició de CiU, per cert ben finet al costat del que practiquen les forces espanyoles al seu parlament. Hi va tenir a veure un que volia ser “el tercer home” i un altre que el volia substituir l’abans possible. Però aquesta és tota una altra història.

Però els parlava de Ciudadanos perquè ahir en fèiem referència a Elsingulardigital en un avançament del llibre Maleïda crosta, del diputat socialista Joan Ferran. Publicitat gratuïta? Sí, com la que van fer-li uns quants mitjans més. Però què volen, amics lectors? Els de L’Arquer en saben molt, de vendre llibres. I el cas és que safareig o no, el que destil•la el llibre de Joan Ferran és molt d’allò en què s’ha convertit la política catalana post-oasi i que, certament com venia a dir un lector, ha passat a ser un safareig. Un al bell mig del desert. I és que se’n fa molt, de safareig. O com deia també ahir al nostre diari l’Enric Canela, al final les disputes en la nostra política ens fan patir molt de misèries gairebé familiars, de pati de veïns. De veïnes fent safareig, hi afegiria.

És així, i en aquest ecosistema n’hi ha que se senten com peix a l’aigua. El senyor Ferran n’és un cas i només faltaria que això no li pogués servir per fer uns quants calerons venent llibres i deixant-se anar com a novel•lista ocasional. Només faltaria, oi? Al cap i a la fi, si ell pot viure d’això, dels llibres i de la feina que hi descriu i que el fa cobrar a final de mes, és perquè a l’altra banda n’hi ha que ho fem possible via morbo, vot o indiferència. I des del dia que l’oasi va obrir pas a un safareig enmig d’un monòton desert, la crosta va començar a estendre-s’hi a plaer. No en foragitéssim ara els seus gurus. No abans que la crosta, és clar.




Comentaris

envia el comentari