Adams: La llibertat té un preu

"Si Catalunya no tingués la veritat al seu costat, jo no la defensaria. En canvi el nacionalisme espanyol mai no es justifica apel·lant a la democràcia sinó a Espanya"

Un amic em deixa una sèrie que un altre amic li ha portat dels EUA i que relata la història de John Adams, un dels màxims impulsors de la independència americana i el segon president del país. Són 7 capítols -en total més de 8 hores-, i tot i que jo volia començar veient-ne un parell, amb el pare ens vam anar animant i vam acabar mirant-la tota d'una tirada -fent només algunes parades tècniques per sopar, preparar copes i anar a fer pipís. Som uns animals, de les 5 de la tarda a les 3 de la matinada, però és que quan una cosa ens agrada, ens agrada molt. I més encara si podem veure allò que nosaltres no tenim. A Amèrica exalten els seus ídols i aquí fem una sèrie sobre Serrallonga que a sobre està protagonitzada per un castellanoparlant. Els americans van estar disposats a pagar per la seva llibertat i aquí no demanen ni el preu. 

La Història és una cosa que sempre m'havia semblat molt avorrida però que cada cop m'interessa més. Potser és perquè van sorgint-me més preguntes i cada cop que fico el nas en ella hi trobo algunes respostes. Els grans canvis històrics sempre arriben de la mà de persones molt valentes, i ho dic entenent la valentia no com la qualitat de no tenir por de perdre sinó com la d'estar disposat a pagar el preu de la derrota, a assumir-la, a fer-se'n responsable. Ben segur que quan Adams desplega tota la seva genialitat per convèncer els representants de la resta de colònies perquè votin a favor de la independència de la Corona britànica, ho fa convençut que és l'únic camí per passar de la submissió a la llibertat, però quan la justícia passa per fer una guerra que perfectament pots perdre, el pes que carreguen els seus corifeus és enorme i per tant admirable. Però la sèrie comença abans que passi tot això, comença el 1770, quan Adams, que és advocat i un reconegut paladí dels drets de les colònies, defensa uns soldats anglesos que són injustament condemnats. És una molt bona manera de fer entendre que la seva lluita sempre està a favor de la justícia sigui quin sigui el bàndol que la mereixi; una manera de dir que si més endavant Adams impulsa la independència és precisament perquè els britànics no respecten cap mena de justícia moral. El seu argument no és Amèrica sinó la llibertat. És la mateixa manera que jo tinc d'entendre el nacionalisme català, perquè si Catalunya no tingués la veritat al seu costat, jo no la defensaria. En canvi el nacionalisme espanyol mai no es justifica apel•lant a la democràcia sinó a Espanya. L'estat, per ell mateix, no és un argument moralment vàlid per res, igual que tampoc ho era la Corona britànica en els temps d'Adams. Les 13 colònies s'adonen que amb els anglesos no hi ha manera i que sempre viuran amb els drets amputats, i aquesta cosa tan fàcil d'entendre és la que aquí tants catalans no entenen.

L'any 1776 declaren la independència de manera unilateral amb un text escrit per Thomas Jefferson i que, tal i com diu Adams quan el llegeix per primer cop, supera la seva causa concreta per convertir-se en una declaració dels drets humans. Les nacions sotmeses són plenes de gent que no respecta els seus propis drets. Cito la introducció d'aquesta declaració: "Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han lligat a un altre, i prendre entre les nacions de la terra el lloc separat i igual al qual les lleis de la Natura i del Déu d'aquesta Natura li donen dret, un respecte just al judici de la Humanitat exigeix que aquest poble declari les causes que l'impulsen a la separació". Però com era de preveure, les explicacions que es donen en aquesta Carta Magna del dret natural, no estoven l'imperialsime i arriben les bufetades. A nosaltres també ens traurien els tancs. La Chacón.

La guerra militar la fa Washington i la guerra diplomàtica la fan Benjamin Franklin i Adams, que van a França per aconseguir suport. Així, l'espectador s'estalvia de veure la sang de la guerra però aterra a la cort de Lluís XVI, igualment sinistra. Tota aquella frivolitat no enganxa gens amb la seriositat d'Adams i de la seva causa. Ell, que ha hagut de deixar la seva família i que es juga la llibertat del seu país, va per feina, i la seva verticalitat ofèn l'escarxofament mental de tota aquella pompa que el creu inútil perquè parla de política i no entén el francès. Sense cap aptitud pel cinisme ni per l'histrionisme, Adams es desespera d'impotència davant d'aquella gent banal, maquillada i empolainada fins l'absurd, que en la vida ha treballat ni s'ha sacrificat per res. En canvi Franklin, que és un vividor encantat amb els luxes d'Europa i que creu en la independència però no se la pren tan a la valenta, encaixa millor amb aquesta espuma francesa. Afortunadament, l'ajuda que s'aconsegueix en l'ebrietat d'una sobretaula també compta. Amèrica guanya la guerra i a partir de llavors tots els esforços d'Adams van destinats a que la nova nació no es desmunti.

El meu amic m'havia dit que era la història de com es construeix un país, però en realitat no només és això sinó que també és la història de com es construeix una nova manera d'entendre els països. Un nou concepte de govern en què l'individu passa a ser cabdal. "Power must be opposed to power", diu Adams. Els complexos, la por i els rancors, també s'hereten, i potser perquè els colons americans no tenien cap lligam que els encadenés a cap passat, van ser capaços d'inventar-se un nou model que partís de zero i superés els defectes de les monarquies europees. Un model basat en l'esforç i la llibertat, en un esperit creatiu que sempre es vincla cap al futur i que ha permès que en 250 anys, els EUA hagin passat de ser un lloc amb granges i esclaus a ser un país que ha fet gratacels, ordinadors, medicaments i Coca-Coles. Tu diràs el que vulguis, però el mèrit és brutal.

Després d'uns anys fent de vicepresident de Washington -un càrrec en el qual Adams va sentir-se desaprofitat perquè requeia directament sobre el segon candidat més votat i era gairebé simbòlic-, el 1797 es converteix en president guanyant Jefferson per poc. Llegeixo algunes coses per Internet que titllen Adams de vanitós. Un líder que no sigui vanitós ja m'explicaràs tu quina mena de líder és, però el cas és que ell posa la seva vanitat al servei del país i mai el país al servei de la seva vanitat. És això el que l'acosta tant a Jefferson -malgrat que siguin rivals polítics i que tots dos siguin excessivament orgullosos- i el que l'allunya tant d'alguns mesquins del seu propi partit que volen avantposar el seu benefici personal al de milers de persones. Les causes nobles sempre necessiten gent íntegre que hi estigui al capdavant, i aquesta humanitat queda reflectida de manera indiscutible en el retrat que es fa d'Adams -malgrat la seva tossuderia i malgrat que el destí l'obligui a descuidar tan sovint els seus deures familiars. La relació entre Adams i Jefferson -discussions incloses- és fascinant. Tenen models diferents de país però ambdós l'estimen d'una manera honesta i sacrificada. Per això mai no es perden el respecte, perquè són conscients que la seva batalla seria fratricida, i que això, un país tan feble, no s'ho podria permetre. Els nostres polítics n'haurien de prendre nota. De fet ells dos són amics, i ja de vells, es cartegen durant 14 anys. I no t'ho perdis, que es moren el mateix dia. I no t'ho perdis, que es moren el 4 de juliol de 1826, el dia del 50è aniversari de la Declaració de la Independència, aquella que un va impulsar i l'altre va redactar. Ni fet expressament. Si és que els americans són pel•liculeros fins i tot a l'hora de morir-se!




Comentaris

envia el comentari