L’ANY QUE VAM VIURE PERILLOSAMENT

"El tripartit segueix. Continua vivint perillosament, però al cap i a la fi sobreviu sense aportar gaires perspectives de defalliment"

Fins aquí hem arribat, amic 2008. Ja som al cap del carrer d’un any que a nivell global passarà a la història sobretot per la crisi econòmica i per la victòria de Barack Obama en les eleccions presidencials nord-americanes. Dues notícies de pes. Dues notícies antagòniques pel que tenen de molt negatiu i de molt positiu, respectivament. I de fet ja és això, el blanc i el negre, els oposats, el subtil equilibri que ens envolta. Bé, que ho acompanya gairebé tot, però no a tots. Concretament al tripartit l’equilibri encara no l’acaba d’acaronar, i aquest segon any de la versió Montilla d’aquest pacte de govern no ha estat el de la consolidació del model. Perquè la teoria de la bona gestió i dels “fets, no paraules” encara no s’ha deixat notar, i en canvi sí que hem vist com el tripartit ha tornat a viure perillosament, entre d’altres, mercès a unes eleccions al Congrés dels Diputats que un cop més han demostrat com ens condicionen la política des de Madrid. Allò va suposar la sortida del Govern del líder d’Esquerra, Joan Puigcercós. Un moviment que va provocar-lo en part l’espectacular davallada electoral d’una ERC que va passar de 8 a 3 diputats a les Corts espanyoles. Però, també, un moviment que responia a la tàctica precongressual que a Esquerra va acabar desembocant, el mes de juny, en una nova direcció liderada per Puigcercós, així com amb una forta divisió en “famílies” que ja no queden restringides només a la dicotomia Carod-Puigcercós, sinó que posa damunt la taula una forta alternativa: Reagrupament.cat.

Amb el flanc d’Esquerra complicat per les seves disputes i contradiccions internes, els socialistes catalans van haver d’afrontar un congrés on José Montilla es va veure obligat a verbalitzar a Zapatero que “l’estima” però menys que a Catalunya. El gest el necessitava enmig d’un any on la sucursalització del PSC ha tornat a esdevenir argument de primer ordre en el debat polític, a tomb dels incompliments del govern “amic” del PSOE. Iniciativa tancaria el cicle de congressos amb un Joan Saura a la defensiva, mirant de justificar una gestió “institucional” força contestada internament, especialment per capítols de gestió pèssima com el que va protagonitzar el conseller Francesc Baltasar amb la sequera.

Montilla s’ha vist obligat a alçar la veu, amb tot el que això el molesta. Però si ho ha fet, haurà estat ben íntimament perquè res d’això no ha transcendit. A més, durant l’any es va deixar en el camí el seu fidel Toni Bolaño, que alguns diuen que el troben a faltar a Palau. Saura ha vist com li descobrien la seva necessitat de parlar amb claca, i al capdavant dels Mossos segueix sense trobar-s’hi ben ubicat. Carod segueix obrint delegacions de la Generalitat, unes més polèmiques que altres, però va tenir un fort disgust, primer al congrés d’ERC i després havent de renunciar als Jocs de les Nacions sense Estat, per falta de pressupost. Però mentre això passa, i mentre part del Govern es manifesta contra l’altra part per projectes claus de país com la Llei d’Educació, el tripartit segueix. Continua vivint perillosament, però al cap i a la fi sobreviu sense aportar gaires perspectives de defalliment. I és que potser el perill ja s’ha instal•lat en el seu codi genètic i el perseguirà (i ens perseguirà) fins que passi.




Comentaris

envia el comentari