PROMESES ABANS DEL 31

"N’hi ha que són de prometre tot l’any i pel broc gros. És el cas de José Luis Rodríguez Zapatero, que aquests dies a La Moncloa està protagonitzant una veritable marató d’entrevistes amb presidents autonòmics"

És Nadal, siguin tots els lectors singulars ben felicitats. De ben segur que enmig de l’escudella, la carn d’olla, els regals del tió o de qui sigui, i junt amb les abraçades amb amics i familiars, durant aquests dies molts de vostès hauran dedicat uns minuts a fer-se promeses de cara al nou any. Diguin-li bons propòsits per al 2009, si ho volen. Però està clar que aquestes dates sempre s’hi presten. Amb tot, la majoria acostumem a plantejar-nos-les força discretes i practicables. Bàsicament van per la via de la dieta, del tabac o de l’anglès. Però n’hi ha que són d’una pasta especial. N’hi ha que són de prometre tot l’any i pel broc gros. És el cas de José Luis Rodríguez Zapatero, que aquests dies a La Moncloa està protagonitzant una veritable marató d’entrevistes amb presidents autonòmics. És la bilateralitat segons Zapatero. És allò que en el seu dia es va inventar quan va decidir posar la bandera catalana i l’espanyola a la porta per rebre el president Maragall en els temps de l’estrès estatutari, i que automàticament, vista la reacció que allò va aixecar, va fer-se extensiu a tot president de comunitat autònoma que feia visita a la seu del cap de govern espanyol.

Ara amb la qüestió de finançament, per posar pressió i per projectar sensació d’aposta governamental explícita i resolutiva, Zapatero es va haver de reunir amb el president Montilla. L’Estatut marca bilateralitat en l’acord de finançament. Però aquesta bilateralitat havia de ser a l’estil Zapatero o no seria. Així les coses, ja han anat desfilant pel palau presidencial espanyol el president andalús, el gallec, la madrilenya i ahir el valencià. I tots contents. Però literalment, eh? Tots contents perquè tots surten de La Moncloa “rebuts” amb tots els honors, igualats a Catalunya i amb promeses que els fan pensar que tots guanyaran amb el nou finançament. Però aquí alguna cosa falla. Com amb les promeses que fem indefectiblement quan s’acosta l’inici del nou any. Són d’enganyifa. Les fem per inèrcia i sense gaire convicció. Vaja, com Zapatero, que a la que et descuides ja t’ha fet una promesa que després acostuma a no complir. I després qui se’n recordarà? Ningú, com passa amb els bons propòsits per al nou any.




Comentaris

envia el comentari