A Catalunya manen les minyones

"Quan un diu que fa les coses per respecte però a canvi no exigeix que els altres també li'n tinguin a ell, llavors no les fa per respecte sinó per servitud"

Hi ha aquesta cosa terrible de parlar castellà amb les minyones. I qui diu minyones diu cambrers, taxistes i saltataulells. Perquè una cosa -que no, però encara- és sotmetre's per interès, perquè et cal llagotejar el senyor castellà X per una qüestió de feina o perquè te'l vols lligar; però amb la minyona? Com vols que arribem a ser un país normal si som nosaltres qui ens adaptem a la llengua de la dona que ens neteja el vàter? Catalunya és plena d'empresaris i d'encarregats que deixen que els seus empleats decideixin la llengua amb la que ells han d'adreçar-se a la persona a la qual paguen. Però escolta, aquí qui mana? Qui és el cap, qui és el client? Eh que no es canvien de roba per posar-se l'uniforme de l'obrer? Per què han de canviar la seva llengua per la dels seus assalariats? Eh que no agafen el motxo i es posen a fregar? Llavors per què fan un esforç que els hi pertoca als altres? El plat que et menjaràs el tries tu o el teu cambrer? Doncs això. Li parlo castellà per respecte, diu, perquè sinó el pobre no m'entén. Quan un diu que fa les coses per respecte però a canvi no exigeix que els altres també li'n tinguin a ell, llavors no les fa per respecte sinó per servitud. Se'n podria fer un llibre, de les mentides que ens arribem a explicar els catalans per excusar el nostre vassallatge cultural. Si a tu la llengua tant te fot llavors no dic res, però si t'importa pensa-hi. A la dona de fer feines, en català. A tothom, però a ella amb raó de més. I si no t'entén quan li dius pica o lleixiu, si resulta que té la barra de no conèixer ni el camp semàntic de la feina que li dóna de menjar -que potser és de 25 paraules-, en comptes de demanar-li perdó podries dir-li molt amablement que s'espavili a aprendre'l perquè és aquesta la llengua de la casa que l'ha contractada. I si tens canalla, llavors li hauries de dir -tot també molt amablement, perquè el somriure és un dels impostos que ens toca pagar- que no només l'haurà d'entendre sinó que també haurà de parlar-lo. Qualsevol feina té unes normes i no hauria de semblar-nos tan estrany que aquesta fos una d'elles. En canvi, ho veiem com un extra i per això donem les gràcies. "A mi em deixen més propina perquè parlo català", em deia l'altre dia un cambrer marroquí. Tenim ànima de perdedor. Després fas aquest discurs i t'has de sentir dir mal educada, racista i classista. A mi el que em sembla de mala educació, racista i classista és el missatge que els dónes quan els parles castellà: a tu et tracto diferent que als altres per txatxa, per sudaca i per tonta. De fet, si exercint el teu dret i complint el teu deure amb total normalitat, a sobre, gràcies a tu, aquesta noia aprèn la llengua del país on viu, potser algun dia podrà deixar de fer la merda de feina que fa.




Comentaris

envia el comentari