REPARTIR LA PORQUERIA

"La pell dels socialistes, gent feta al poder com gairebé ningú altre, segueix essent molt i molt fina. La seva tolerància a la crítica és de pa de pessic"

El PSC va trencar ahir, un cop més, però ja a les clares i definitivament respecte del finançament, un miratge d’unitat que mai va existir entre les forces catalanes, ja d’entrada perquè són els mateixos polítics del PSC els que sempre han partit de la base que voten amb el PSOE, per tant amb Espanya, per tant la major part del temps contra Catalunya. Però això ha estat així des de sempre. De què es sorprenen ara alguns? A cas no passava el mateix amb l’Estatut, quan a l’altre banda de la taula negociadora, junt amb el PSOE, hi havia el senyor Miquel Iceta o el senyor diputat Daniel Fernández, enfront dels diputats de la delegació del Parlament? Doncs el mínim que cal demanar al PSC és que no sobreactuï quan això queda palès o quan algú els ho retreu. Perquè aquesta és una altra de bona. La pell dels socialistes, gent feta al poder com gairebé ningú altre, segueix essent molt i molt fina. La seva tolerància a la crítica és de pa de pessic. Sembla que s’ofeguen en un got d’aigua quan una goteta de crítica els esquitxa. I davant d’això, quan els posen públicament en evidència, salten com a fures.

Ahir ho van fer, però no amb un Zapatero que els va venir a dir que es deixessin d’orgues i que PSC és PSOE i punt. Amb aquest no s’atreveixen, en definitiva perquè escopir-li seria com fer-ho mirant al cel. Però en canvi amb els altres partits catalans sí que saben fer-se la donzella ofesa i sempre tiren del recurs d’esquinçar-se les vestidures quan algú els posa el dit a l’ull.

Ahir el convergent Quico Homs va deixar anar, així sense eufemismes, que els socialistes “no tenen vergonya”. I no vegin la que es va muntar a l’hemicicle català. Miquel Iceta no podia deixar de fer gestos, Manuela de Madre es va congestionar i en acabar el ple va aixecar unes quantes vegades el dit índex (senyal d’advertència) quan es dirigia vehementment a Felip Puig demanant-li explicacions. Fins i tot el president José Montilla va estar a punt de treure la fera que segur que porta dins però que no es manifesta en públic, i Iceta va haver d’apartar-lo del nucli de tensió dialèctica que va taponar durant uns minuts el passadís central de la sala de plens del Parlament. Mentre, Mas es mirava l’escena assegut al seu escó amb cara de no saber exactament què estava passant. Doncs el de sempre, senyor Mas. Que uns queden en evidència, falten a la paraula donada, però no transigeixen amb quedar malament en solitari i han de repartir la porqueria. Ves que avui no hagi de llegir en algun mitjà que vostès, els de CiU, crispen i per tant són els culpables d’haver trencat la unitat catalana...




Comentaris

envia el comentari